Masia Freixa: La casa de Lilliput en el país de Gullivert

 

Mirea Freixa

Historiadora de l’Art i besneta de Josep Freixa i Argemí, propietari i constructor de la Masia Freixa Vull compartir amb els infants de La Bressola, els meus records de la Masia Freixa. Encara que sembli estrany ara que es un espai públic, en la que tanta i tanta gent entra i surt cada dia, era un habitatge en el que hi vaig passar els anys de la meva infància. Hi vivíem tres famílies: nosaltres a la casa gran amb els nostrers pares Jordi i Pepa; el tio Lluís Freixa i la seva dona, la tia Eulàlia al que anomenaven el “xalet”; i a l’entrada , a la porteria, en Pauet i la Maria “casada”. Érem una pila de nenes, tres nosaltres, cinc les cosines i les tres netes d’en Pauet i només dos nens que, a més eren dels més petits. Totes anàvem plegades a les Carmelites i passàvem moltes i moltes hores al jardí que era, aleshores, molt més gran que ho és ara. Hi havia espais per a tot, un bosc al final amb una gruta que s’ha perdut, amb una porteta que portava al que em pensava que era la fi del mon. Hi havia també uns piscina amb l’aigua de color verd, però segur que era molt saludable que les actuals; la galeria plena de geranis, l’hort, a on ara hi ha el parc infantil i algun lloc que feia por, com el bosc a on no entràvem mai. També la casa estava plena de llocs inexplorats però el record del jardí sempre va per davant. Un dia la meva mare va amuntegar totes les nostres joguines dins d’una gran cistella de vímet i vam anar a viure a Barcelona, en un pis. Quan hi vaig tornar ja tenia disset o divuit anys i la casa em va semblar molt petita i encara m’ho sembla ara, la veig com la casa de Lilliput en el país de Gullivert.