Preparats per reaccionar quan passa allò que mai no passa

Si els han operat alguna vegada, recordaran haver signat un full de consentiment que explica, entre altres coses, que l’operació pot anar malament a causa de l’anestèsia. I és que, tot i que la pràctica totalitat d’operacions amb anestèsia, general o local, no presenten complicacions, de vegades en poden sorgir. I en casos extrems, el pacient pot acabar amb una aturada. I llavors, cal remuntar-lo. Tots els metges estan preparats per afrontar aquestes rares eventualitats. És així en la teoria, però com que aquestes complicacions rara vegada es donen, és molt important que prenguin part en jornades de simulació com la que s’està duent a terme (dimarts i dimecres) a l’edifici docent de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa (HUMT). Aquesta mena de jornades van quedar aturades per culpa de la Covid, però ara s’estan reactivant. Aquesta la van codirigir els doctors Rubèn López i Núria Poch, adjunts al servei de l’HUMT i màster en Simulació Clínica. Hi van prendre part també els tutors Magín Morales, Mónica Pérez i Gerard Mestres, amb la col·laboració dels doctors Míriam de la Maza i Manuel Martín. Hi van prendre part una quinzena de residents de primer i segon any del Consorci Sanitari de Terrassa, la Corporació Sanitària Parc Taulí, l’Hospital Universitari General de Catalunya i el propi HUMT. Els residents d’Anestesiologia i Reanimació del Vallès Occidental van practicar i posteriorment analitzar tres casos clínics. Ho van fer gràcies a un sofisticat simulador (amb totes les característiques d’un pacient) i després es van analitzar els resultats a la sala d’actes. El doctor Rubèn López considera fonamental que s’estenguin aquesta mena de jornades pràctiques. “Treballem coses que habitualment no succeeixen als quiròfans o a la pràctica assistencial del dia a dia. Practiquem en un entorn segur aquests esdeveniments adversos i donem eines per solucionar-los als residents que estan en formació per ser especialistes en anestesiologia”.

Tres casos clínics

Els residents van treballar tres casos clínics: una intoxicació per anestèsic local en una cirurgia d’húmer, una via aèria difícil i un pacient asmàtic que empitjora i fa un pneumotòrax. Del primer cas, el doctor López no n’ha vist mai cap cas en els deu anys que porta exercint. S’empra un antídot (intralípid) i es fa l’habitual reanimació cardiopulmonar per intentar remuntar el pacient. Els altres dos casos no són tan inhabituals. “Si no pots intubar algú has de seguir diferents passos, emprant dispositius de rescat i en últim cas cricotiroidotomia: punxar el coll i obrir directament la tràquea per passar el tub”. La doctora Núria Poch, per la seva banda, considera també molt importants aquestes sessions de simulació: “La gràcia de la simulació és treballar casos poc freqüents, però reals i amb un alt impacte. Els has llegit moltes vegades, però no els vius en el teu dia a dia. No els has pogut portar a pràctica”. Poch remarca que hi ha cada vegada més laboratoris de simulació. “És una pràctica pedagògica instaurada en el camp de la sanitat, però també al camp social”. I recorda que “la simulació ve del camp de l’aviació. Els pilots han d’estar molt entrenats per saber gestionar situacions extremes. No solen passar, però han d’estar ben preparats per si passen”. I és que, com explica la doctora, l’anestèsia s’assembla molt a l’aviació: el moment de dormir algú és com l’enlairament, la intervenció seria quan voles amb el pilot automàtic. I el despertar seria el moment de l’aterratge.