Publicitat
Terrassa

Quan la Rambla va ser “nostra”

La decidida oposició d’un grup de veïns, que es van saber organitzar amb rapidesa en una època encara difícil, va evitar ara fa quaranta-cinc anys que la zona sud de la rambla d’Ègara es convertís en un pas deprimit i una continuació de l’autopista

Testimonis d’uns fets A l’esquerra, una de les pintades feta pels veïns, poc abans de les primeres eleccions democràtiques. A la dreta, diferents mitjans de comunicació, locals i de Barcelona, van tractar el tema / Arxiu Municipal de Terrassa / Procedència dels diaris: Jaume Llargués

La rambla d’Ègara, tal com la concebem ara, no té res a veure a com va estar a punt de ser. A mitjans del mes de maig de 1977, fa 45 anys, la valenta i ràpida intervenció d’un grup de veïns de la part baixa, la més propera a la Rambleta, va impedir el que hauria estat un nyap urbanístic, com denunciaven els arquitectes locals que, fins i tot, van fer un comunicat desaconsellant aquestes obres.

L’Ajuntament de llavors, amb Josep Donadeu com a alcalde, havia decidit que l’entrada a Terrassa des de la que llavors era l’autopista B-29,seria a través d’un pas deprimit que deixaria el tram inicial de la Rambla irreconeixible. Els veïns, organitzats en poques hores, ho van impedir.

La decisió de fer un pas deprimit per als vehicles s’havia aprovat en un ple de l’ajuntament, l’any 1972. Des del consistori, s’al·legava que, en cap moment, ningú va presentar reclamacions dins del termini establert i, per tant, el projecte s’havia de tirar endavant. Els veïns més afectats, argumentaven que aquesta aprovació s’havia segellat en una època en la qual, la participació ciutadana, era gairebé inexistent.
A més d’unes obres que tenien com a termini unes 44 setmanes, el que perjudicava els comerciants de la zona, s’unia el fet que es pretenia destruir una de les parts més concorregudes de la ciutat, per on molta part de la ciutadania acostumava a passejar.

Els veïns, un cop assabentats de les intencions va començar a organitzar-se per veure què es podia fer per tal d’aturar aquesta obra. “Va ser una cosa molt espontània i vam començar a dir que ho havíem d’impedir”, explica el professor Jordi Estapé, una de les persones que van liderar aquest moviment.

Recorda que Joan Porta, el propietari del Bar Doré, de seguida va oferir el seu local com a centre de les reunions dels veïns de la zona. “Allà vam fer la primera reunió i vam començar a coordinar-nos. Es va decidir que faríem moviments d’oposició”, comenta. Cada nit, els veïns es trobaven al Doré, en unes reunions que presidien els mateixos Porta i Estapé, Ricard Pintado, un veí molt conegut de la zona, i Jaume Llargués, que representava l’acabada de crear Associació de Veïns del centre de Terrassa.

L’empresa adjudicatària, de nom SATO, va situar la seva oficina en un dels pisos del carrer Infant Martí i va començar a prendre mides per iniciar les obres. Posaven unes estaques per establir els seus punts i, cada nit, els hi arrencaven. “Vam organitzar esmorzars i els bars d’allà ens deixaven les cadires”, recorda Estapé, que afegeix que “el millor de tot és que tot va ser molt espontani”.

Un dels dies més tensos va ser quan els operaris, protegits per la Policía Armada de llavors, van arrencar un monument que hi havia al final de la Rambla. Alguns dels veïns van rebre algun cop de porra per part dels “grisos”, com es coneixia a aquest cos de la policia.

Repercussió als mitjans

El moviment va començar a tenir una repercussió i mitjans de comunicació de Barcelona, a més dels locals, van començar a interessar-se pel cas i ho van reflectir als diaris i a les televisions. Els veïns demanaven que, en comptes de carregar-se la Rambla, que havia de ser el pas a nivell, una rèmora per a la circulació, el sacrificat.

Per la seva professió com a metge, Estapé visitava al “secretari del secretari del governador civil de Barcelona” de llavors i això va servir per tenir una entrevista. El secretari del governador civil va acceptar a rebre una comissió formada per Pintado, Llargués i el mateix Estapé.

El secretari va trucar a l’alcalde, que va dir que tot era un moviment de quatre joves. “Li va contestar que ell tenia a davant seu a tres persones adultes, no pas uns joves”, assenyala Estapé. El secretari, llavors, va requerir a l’alcalde que aturés aquell projecte. Va ser el final d’una aventura que pintava malament i que un grup de veïns va poder aturar, per salvar la “nostra Rambla”.

Una alta repercussió mediàtica de tots els fets

Els mitjans de comunicació de l’època es van fer ressò dels fets de la Rambla del maig de 1977. Molts d’ells, fins i tot el circuit català de Televisió Espanyola, van parlar de tot el que va passar aquells dies a la ciutat. Així, el “Diari de Barcelona titulava, en un article publicat el 18 de maig d’aquell any, “Terrassa: Una semana más a la Rambla antes de ser destruida”. El 21 de maig, “El Noticiero Universal” informava dels fets amb aquest titular: “La autopista amenaza con destruir la Rambla de Terrassa”. Al súbtítol s’explicava que “Los vecinos contra la excavadora”.

A “La Vanguardia” del 22 de maig, s’informava que “Continua la fuerte polémica en torno a la construcción del tramo deprimido de la B-29” i assegurava que “Mañana deberán comenzar las obras”. Un dels diaris més nous, l’“Avui”, també va tractar aquests fets i titulava, en la seva edició d’aquest 22 de maig, “La Rambla es pot perdre demà” i també deia que “L’Ajuntament diu que tretze són tretze i que les obres han d’anar endavant”.

“Tele/expres”, el 24 de maig, parlava de “Terrassa entona un requiem por la Rambla” mentre que Diari de Terrassa, aquest mateix dia, ja parlava que es podia replantejar “el deprimit”.

Un projecte amb l’oposició dels arquitectes egarencs

El projecte, a mesura que s’anava coneixent, gràcies a la ferma oposició dels veïns de la zona, va començar a tenir més detractors, com, per exemple, per part del GAT, el Grup d’Arquitectes de Terrassa. Aquesta agrupació va manifestar públicament el seu desacord. Com publicava el “Diari de Barcelona”, els arquitectes egarencs van expressar que “la construcció del deprimit és irracional en el moment que s’està elaborant un Pla General que, lògicament, hauria de contemplar tot allò que forma part d’un sistema urbà general”. A més, des del GAT es demanava que “el deprimit no s’hauria de realitzar fins que tots els sectors ciutadans aconsegueixin la reflexió de l’Ajuntament i del Ministeri d’Obres Públiques”.

Adhesius reivindicatius i l’anècdota amb el confident

Els veïns de la part sud de la Rambla van tenir molt clar des del principi que l’alternativa a tot plegat era la supressió del pas a nivell que hi havia a la carretera de Montcada, que suposava l’aturada de la circulació massa sovint. Per aquest motiu, els organitzadors van dissenyar uns adhesius amb el lema “Rambla sí, Pas a nivell no” que enganxaven a tot arreu. L’organització veïnal va ser ràpida en uns moments encara convulsos, el que va provocar moltes anècdotes i alguns recels. Per exemple, recorda un dels protagonistes, el professor Jordi Estapé, que va arribar a les seves oïdes que a les reunions s’infiltrava un confident de la policia. A la següent reunió, el van convidar a posar-se a primera fila per tal que “no es perdés res del que es tractava”. Va marxar.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top