Una ocurrència? Un projecte més al calaix de la història? Una proposta per encoratjar la ciutat?
Doncs, una mica de tot això es va reunir amb la idea de transformar el tram nord del parc de Vallparadís en un gran llac navegable, amb embarcadors i amb petits vaixells de colors navegant en un entorn idíl·lic, presidit per les Esglésies de Sant Pere (avui Seu d’Ègara).
La proposta va caure de manera sobtada i divertida l’any 1987 sobre la taula de l’alcalde Manuel Royes. El seu autor, l’arquitecte i urbanista sabadellenc Manel Larrosa, havia estat convidat a participar en les reflexions prèvies a la redacció del Pla Estratègic de Terrassa 1992, un document que va rellançar la ciutat, impulsada pel somni olímpic.
“Era un moment per jugar a les utopies –explica avui Larrosa–. Volia provocar un impacte en el debat urbà sobre el futur de la ciutat. Se’ns va demanar que proposéssim idees, i vaig decidir jugar a la provocació”.
El llac de Manel Larrosa hauria transformat el tram nord del parc de Vallparadís de manera espectacular. El projecte torna a l’actualitat quan Terrassa es prepara per a un Mundial femení de hockey que projectarà la ciutat al món. Com fa quaranta anys.
L’urbanista Manel Larrosa dibuixava el llac de Vallparadís l’any 1987, en plena febre olímpica. L’octubre de 1986 Juan Antonio Samaranch havia pronunciat la històrica frase que canviaria el rumb de la ciutat: “À la ville de…Barcelona”. A partir d’aquell moment, la ciutat va fer eclosió: seu olímpica d’hockey el 1992, transformació del torrent de Vallparadís en un parc (1991), soterrament de la Renfe (1994). El pla estratègic volia aprofitar aquell moment de transformació urbana per a rellançar la ciutat i Larrosa va posar el seu granet de sorra per sacsejar el debat.
El dibuix d’aquell llac gegant omplia d’aigua el llavors torrent de Vallparadís, en aquells anys un forat amb bell mig de la ciutat desendreçat i ple de matolls. Ho feia des de les Esglésies de Sant Pere, omplint d’aigua el torrent Munner i el torrent de les Bruixes, fins passat el pont de la Mútua. L’embassament s’acabava a l’altura de l’actual estació d’FGC Vallparadís-Universitat, probablement amb un dic de contenció, tot i que el projecte no va arribar a aquest nivell de detall.
Els dibuixos de Larrosa amb els que va sorprendre l’alcalde Manel Royes reproduïen una idíl·lica imatge de les Esglésies de Sant Pere reflectides a l’aigua. De fet, a l’imaginari de l’urbanista sabadellenc, el conjunt monumental i tot l’Antic Poble de Sant Pere, esdevenien un turó de postal emergint de les aigües, accessibles per un pot de Sant Pere bucòlic. Les barques navegaven al voltant de la Seu d’Ègara i les aus sobrevolaven un ecosistema insuperable de natura i aigua.
“Manel Royes es va sorprendre en veure la proposta -explica Larrosa. Era un document que no tenia cap utilitat pràctica, que volia provocar”.
Després d’aquesta “provocació prèvia”, l’urbanista va participar activament en diverses comissions del Pla Estratègic de Terrassa, un procés “col·lectiu i estimulant”, recorda l’arquitecte.
Trenta-cinc anys després, Larrosa explica que amb el llac de Vallparadís pretenia “reequilibrar la ciutat cap a l’est. L’eix de la Rambla estava prou equilibrat i la ciutat tenia una zona comercial al centre i la universitat com a actiu enorme”, comenta. És per això que va fixar la mirada a l’eix Rambla-Font Vella-plaça del Doctor Robert i es va preguntar: “Què passava més enllà del pont? La meva visió utòpica va ser crear una centralitat nova amb un gran llac navegable”.
Avui, amb el parc de Vallparadís transformat en un pulmó verd de la ciutat, el llac de Manel Larrosa emergeix com a una ocurrència meravellosa, una idea que hauria canviat de manera radical la fisonomia de la ciutat i que ens acostaria a les grans capitals europees que han fet dels seus cursos fluvials (rius, llacs, embassaments), una senya d’identitat i un reclam turístic.
Com era la ciutat fa quatre dècades?
Demografia: La ciutat tenia 161.682 habitants l’any 1990, 63 mil habitants menys que avui.
Els Jocs Olímpics. El 1986 es proclama Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 i Terrassa com a subseu de hockey.
El parc de Vallparadís. El 1989 es presenta la maqueta del nou parc de Vallparadís i el 1991 comencen les obres del primer tram. El darrer es va inaugurar el 2021, vint anys després.
Soterrament de Renfe. L’any 1994 es van soterrar les vies de Renfe (tram central) i es van suprimir els passos amb barrera.
Un parc que mostra l’orografia egarenca
L’arquitecte i també urbanista Pere Montaña era a finals dels anys 80 el gerent d’Urbanisme de l’Ajuntament de Terrassa i membre del comitè executiu del Pla Estratègic. “Vaig veure el dibuix d’en Manel Larrosa i el vam comentar. Efectivament, era una utopia –explica– que per a provocar estava molt bé”.
A Montaña li costa imaginar-se avui el parc de Vallparadís convertit en un gran llac. Terrassa té una orografia peculiar amb un seguit de rieres i torrents que travessen la ciutat de nord a sud. “Alguns han quedat soterrats i avui són avingudes, com la Rambla, l’avinguda de Barcelona i l’avinguda d’Àngel Sallent –explica Montanya. El parc de Vallparadís és una estructura natural de la ciutat que respecta la seva orografia i ens recorda com és realment Terrassa”.
El parc de Vallparadís és des de 1951 Monument Històric Artístic, reconeixement atorgat pel Govern de l’Estat, però no va ser fins als anys noranta que va afrontar la seva transformació, ja en democràcia i sota el mandat de Manuel Royes. El 1991 va arrencar la primera fase de recuperació i transformació del parc, que es va finançar amb els fons europeus FEDER. El primer tram, el central, a l’alçada del pont de la Mútua, es va inaugurar el 18 de febrer de 1995 i el darrer, fins al pont de Can Jofresa, es va estrenar a la primavera de l’any 2011.
