El preu de la llum

Marcel Taló Martí, historiador-CEHT

El passat 14 de març, aquest diari publicava un article titulat “Aparells, cables, tendals i terrasses”. La intenció era posar sobre la taula el debat necessari sobre com ordenar l’espai públic i els diferents elements que el conformen. Aquest, però, no és un debat nou, sinó que es repeteix de forma recurrent al llarg del temps, això sí, amb nous protagonistes. Per donar-hi perspectiva històrica, explicarem un episodi en què precisament el cablejat aeri fou motiu d’una forta disputa entre l’Ajuntament i la SGE. A principis de segle XX, l’Ajuntament de Terrassa va signar tot un seguit de convenis amb la Sociedad General de Electricidad (SGE) –l’empresa encarregada de produir i distribuir electricitat a la ciutat– per il·luminar alguns edificis municipals, com ara el mateix Ajuntament. El sector elèctric estava clarament en expansió: si el 1896 només hi havia tres fàbriques amb llum elèctrica, el 1902 ja se’n comptaven 24; a finals dels anys 1920, ja hi havia 43 fàbriques electrificades i cap a 8.000 abonats (d’una població de gairebé 40.000 habitants). En el període 1913-1920, el consum de força de vapor va caure un 99%, mentre que, en els mateixos anys, el consum elèctric per a usos industrials es multiplicava per 239,1%. A partir de la documentació conservada, es pot afirmar que les relacions entre el consistori i la societat elèctrica no foren sempre amistoses. Al cap d’una setmana de signar el conveni per instal·lar i distribuir enllumenat elèctric, l’alcalde feia arribar una queixa a la SGE acusant-la d’haver incomplert el pacte per la construcció dels permòdols a les façanes. La resposta no es va fer esperar: “Es completamente inesacto [sic] y no puede constar lo contrario en esas Casas Consistoriales, que la compañía mi representada haya contravenido ni desobedecido jamás las órdenes terminantes”. Per intentar ordenar la situació, a partir del 1916, l’Ajuntament es va mostrar interessat a regular de nou la relació amb la SGE. Per aquest motiu, signava un acord de 10 anys perquè aquesta complementés l’enllumenat de gas a la ciutat subministrant fluid elèctric a alguns carrers, edificis i dependències municipals a raó de 0,40 pessetes el kWh. La companyia es comprometia a pagar 1.500 pessetes anuals en concepte d’ocupació de la via pública, mentre que l’Ajuntament, que no podria consumir electricitat de cap altra companyia, assumia el retorn del deute que acumulava amb l’elèctrica. Tanmateix, el juliol del 1921 el deute encara estava pendent de pagar. Per aquest motiu, la SGE enviava una carta amenaçant a l’Ajuntament amb tallar el subministrament elèctric si no es començava a eixugar el deute: “A partir del mes de Enero de 1915 hasta mayo del corriente año [1921] no se ha liquidado factura alguna para ir saldando dicha cuenta”. En total, el deute pujava a 44.465,52 pessetes. Per això, la companyia sentenciava que “muy a su pesar, se verá obligada a dejar de efectuar los suministros de fluído afectados por dicha deuda”. A principis del 1924 se signava un nou acord per incloure les noves escomeses elèctriques i modificar el cànon que pagava la SGE per l’ocupació de sòl. Segons el nou conveni, la companyia pagaria 5.000 pessetes per ocupar la via pública (aèria i subterrània) i, a canvi, l’Ajuntament destinaria un 25% dels impostos municipals a extingir el deute. La qüestió, però, quedava lluny de ser resolta, i l’ampliació constant de la xarxa elèctrica en aquest sentit no hi ajudava especialment, ja que s’havia d’anar negociant nous convenis constantment. Per exemple, l’any 1928, s’arribava a un acord per cinc anys per il·luminar la casa d’arbitris i el magatzem municipal del carrer de Colom. La qüestió del cablejat i l’ocupació de la via pública no era un tema menor. L’Ajuntament volia que totes les línies se soterressin, encara que tècnicament no fos l’opció més òptima. Allà on no fos possible soterrar-lo, com fou el cas de l’electrificació de l’Estació del Nord el 1927, la SGE indemnitzava als veïns amb 100 pessetes per pal instal·lat dins la propietat. La lluita de les companyies elèctriques per equiparar amb les companyies del gas el cànon que havien de pagar per aquest concepte fou constant. En particular, en la signatura del conveni del 1934-1939, estroncat per la Guerra Civil, la SGE feia una crítica velada a l’excés de cablejat aeri del qual disposava la Propagadora del Gas. A mitjà i llarg termini, el temps del gas s’estava acabant i el de l’electricitat tan sols acabava de començar.