Barris, cafè a cafè... Un torrent de banda a banda

Estar partit en dos per un torrent és la idiosincràsia principal del barri de la Cogullada, que deu el seu nom a una font. Com passa en enclavaments que tenen com una rasa al mig que els separa, una de les seves parts flirteja més amb Ca n’Aurell, mentre que l’altra exerceix pel seu compte, com si fos un barri a part. Aquestes particularitats converteixen a aquest barri en un espai propici per al misteri. Segurament, molta part de la ciutadania té un alt desconeixement d’algunes de les ofertes que té, com és cas del poliesportiu del barri, on es practiquen diverses disciplines esportives, que apleguen a un bon nombre d’infants. Les seves instal·lacions, que semblen com amagades, com en un documental de la Segona Guerra Mundial. El tallat d’avui dona peu a alguna interacció amb les persones que estan al voltant. “Aquest barri no interessa a ningú, però ja s’ho faran”. Ho comenta un home ja gran, que escura el seu cafè com si fos l’últim. “Què vol dir, amb això”, cau com a pregunta. “Doncs ho he dit ben clar, que els polítics només passen per aquí per interessos”, proclama poc abans d’abandonar el recinte. És una pràctica habitual en molts barris, queixar-se, i molt probablement carregats de raons, que no s’acaben d’atendre les seves necessitats i que els de dalt, els que governen, no es preocupen com caldria. És un seguit de protestes que et trobes per tot arreu i aquí no podia ser l’excepció. Una noia reclama l’atenció i deixa anar que el nom del barri només surt als mitjans locals per “desgràcies”. Que si un mort, que si problemes en els serveis, que si no es fa la festa major perquè no hi ha ni un duro... Potser és així i ningú li porta la contrària. No és agradable que es parli dels teus en negatiu, és comprensible el seu enuig.

Casa del Malalt

A l’hora de destacar alguns dels edificis de la zona, no es pot obviar el convent de les Josefines, a qui també se l’anomena en clau popular, la Casa del Malalt. Construcció modernista que, com no podia ser d’una altra manera, va dissenyar l’arquitecte de capçalera, Lluís Muncunill. Podríem dir que entre l’esport i la religió, copen els recintes de més categoria del barri. No estan precisament de costat i, en el fons, reflecteixen molt figuradament la idea de barri separat per un torrent. No passa, però, com a pel·lícules o còmics, que aquesta separació crea desconfiances i baralles. En cap cas no es percep cap mena de distància per aquesta divisió natural.