“La guerra ha terminado. Burgos,
1 abril 1939. Año de la victoria. El generalísimo Franco”.
La placa va romandre quatre dècades al Raval, penjada de la façana de l’Ajuntament. On és, avui en dia? Doncs s’exhibeix al
Castell Cartoixa, en el marc de l’exposició sobre les diferents etapes sociopolítiques de Terrassa.
I no és pas l’única peça franquista que conserva el Museu de Terrassa. Als magatzems s’hi guarden diversos bustos de Franco, entre els quals el que es va treure del saló d’actes de l’Escola Industrial. També guarden moltes de les icòniques plaques del “Ministerio de la Vivienda” (amb el símbol del
“yugo y las flechas”) i plaques de carrers franquistes. Materials de José Antonio Primo de Rivera. I les restes del monument als caiguts, el qual es mostra –desmantellat– al cementiri municipal.
La pregunta ara és: què fem amb tot això?
El ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha obert fa pocs dies el meló sobre la revisió dels relats museístics. I la seva adaptació a la mirada dels valors ètics imperants al 2024. Urtasun es referia al passat colonial d’algunes col·leccions artístiques. Però es pot ampliar a altres carpetes que ens incomoden: espoli d’art rural, la invisibilitat de les dones, falta de relat obrer...
I per descomptat, el passat franquista.
Gemma Ramos, actual directora del Museu de Terrassa, explica: “El més fàcil és amagar totes aquestes peces. Però és evident que han existit. I crec que es poden resignificar”. Ramos considera que és un debat vigent, en el qual també s’han arribat a fer exposicions temporals.
[caption id="attachment_528469" align="aligncenter" width="700"]
La placa franquista de la façana de l'Ajuntament, al castell Cartoixa / NEBRIDI ARÓZTEGUI[/caption]
Una opció que
Domènec Ferran,
exdirector del Museu de Terrassa, vol molt adequada. “Podem fer una exposició temporal amb totes aquestes peces del patrimoni escultòric i arquitectònic franquista, sempre que les contextualitzem correctament i expliquem el seu esperit repressiu”, apunta Ferran.
“A més, així quedaria reflectit en algun tipus d’estudi general. I després, tornes a guardar les peces. I d’aquí a quatre-cents anys, els terrassencs del futur ho tindran a l’abast”, diu.
Una altra figura controvertida pel que fa a la memòria històrica i com tractar-la és la d’Alfons Sala. La placa a la seva casa natal sovint és tacada amb pintades. I el medalló amb la seva efígie (incrustada en el monòlit del Passeig) va desaparèixer fa anys.
Murals que fan apologia de l’imperialisme
No consta que Terrassa tingui cap peça espoliada, de forma conscient, en època colonial. Sí que existeixen, en canvi, alguns exemples de relat colonialista que cal corregir. Es tracta dels murals de la sala Hernán Cortés de la Casa Alegre de Sagrera. Són obra del famós pintor Josep Arrau i Estrada, qui els va pintar entorn de l’any 1806 a petició de Joaquim de Sagrera (per a l’antiga mansió, prèvia a l’època modernista). Els murals fan apologia de la conquesta violenta de Mèxic per part de l’imperi espanyol. “No crec que s’hagin de treure, perquè són obres importants. El que crec que s’ha de fer és contextualitzar-los. I en la mateixa retolació, afegir una explicació del caràcter violent i assassí del que s’expressa en les pintures”, enraona Ferran. També mereixeria alguna contextualització la col·lecció d’art oriental (“Col·lecció Salvans”).
[caption id="attachment_528470" align="aligncenter" width="700"]
El mural sobre la "conquista" de Mèxic, a la casa Alegre de Sagrera / NEBRIDI ARÓZTEGUI[/caption]
Una figura de Sant Cugat, al Castell Cartoixa
El Museu de Terrassa compta amb obres d’altres poblacions, en el que podria ser una carpeta singular. Com ara la talla de la Mare de Déu de sant Cugat (al castell cartoixa), que el rector de la localitat va vendre a un brocanter de Barcelona i, posteriorment, va ser adquirida per Josep Soler i Palet. “Legítimament, és de Terrassa, perquè hi ha el document de compra. Èticament? És una altra història”, reconeix Ferran. També comptem amb un retaule i dos capitells, que van arribar quan va caure el sostre de l’església vella de Rellinars.
Recuperar el retaule que té el MNAC a Barcelona?
En sentit contrari, Terrassa ha perdut part del seu patrimoni, que ha marxat a mans foranes. El cas paradigmàtic és el retaule de Lluís Borrassà, que data de l’any 1411 i que es trobava a l’altar de Sant Pere (Seu d’Ègara). Una part es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya i una altra part al museu Fogg-Art Museum Cambridge-Massachusetts. “El tema és que si portem totes les peces al seu lloc de procedència, les col·leccions de tots els museus catalans canviarien”, diu Domènec Ferran. Tant per recuperar, com per perdre.
Incloure’ls en el relat de la Terrassa modernista
Gemma Ramos apunta que una línia pendent de modificació del relat és la de la casa Alegre de Sagrera, per introduir explicacions sobre les condicions materials de vida de les minyones que hi treballaven. “Curiosament, de tota la casa no ens han arribat fins avui dia les cuines, ni el safareig...”, explica Ramos. “Hi hem d’incloure tots els relats, tot i que no siguin unitaris”. Domènec Ferran també apunta: “Ara venerem la Masia Freixa. Però és un edifici construït amb l’esforç dels obrers que el van construir en condicions pèssimes”.
[caption id="attachment_528471" align="aligncenter" width="700"]
La figura de Sant Cugat, al castell Cartoixa / NEBRIDI ARÓZTEGUI[/caption]
Augmentar la presència de dones artistes
Fa uns anys, el Museu de Terrassa va organitzar la mostra col·lectiva “Dona i Artista”, per reivindicar que de les parets han de penjar més quadres dibuixats per dones. “Des de l’any 2019 que ens adonem que les dones estan poc representades”, reconeix la directora del museu, Gemma Ramos. “Des de llavors, hem intentat adequar la nostra política d’adquisicions”, afegeix.
Una presa de consciència que s’emmarca en un moviment generalitzat, en l’àmbit museístic, arran de l’esclat feminista dels anys 2018 i 2019:
#OnSónLesDones?
Cap al museu del segle XXI
Gemma Ramos explica que la llei del 92, aprovada per la Generalitat, obliga els museus a garantir la traçabilitat d’una obra abans d’acceptar la seva donació.
Ramos també diu que s’ha canviat la definició del que ha de ser un museu, a nivell internacional. “Ja no s’hi val a només conservar. Si no, estem condemnats a morir”.
També és important la
dessacralització. “Els museus no poden estar sacralitzats. Que la gent pensi que és massa prestigiós, que això no va amb ells”, afegeix. I la
coproducció. De fet, avui en dia s’aposta per obrir-se a les propostes d’entitats i societat. “Nosaltres com a gestors podem pensar que a la gent li interessa aquest tema, però potser no és així”, apunta.
A més, avui es treballa estretament amb les
escoles. “És inconcebible que un museu no tingui servei d’educació, avui en dia”, diu Ramos. “Perquè és una de les formes per fer el retorn a la societat”. I de cara a futur, es preveu que els museus aniran incorporant la figura dels mediadors socials.
