Sabíeu que la
Masia Freixa no es va construir tal com la coneixem avui... Sinó que era un magatzem corrent com un altre, el qual -al d’uns anys- el van revestir amb les
blanques arcades modernistes de fantasia?
Ara, torneu a mirar la gran fotografia que il·lustra aquest article i reviseu el puntet de la Masia Freixa. Efectivament: hi ha imatges que són com una clarividència visual. Una imatge per entendre com hem arribat fins aquí.
La foto forma part de l’exposició
“Paisatge industrial de Terrassa”, que l’
Arxiu Tobella va inaugurar per la
Fira Modernista. No badeu: el darrer dia serà el pròxim dissabte, 1 de juny. Fem un recorregut
de la mà del seu comissari, Ferran Pont.
“Al final, mostra l’evolució d’una vila rural en una ciutat industrial, començant amb unes fotografies que arrenquen a finals del segle XIX.
[caption id="attachment_544915" align="aligncenter" width="700"]
Vapor Monset, de la Rambla, vist des del carrer Mare de Déu dels Àngels, el 1892 t / AUTOR DESCONEGUT / FONS BALTASAR RAGON / ARXIU TOBELLA[/caption]
Però no tot és foto: també hi ha plànols i il·lustracions. Comencem amb el plànol de
l’editor Calvet i Boix, cap a 1879. Al centre es veu la ciutat construïda (el centre), mentre que l’envolta la cartografia d’una ciutat encara no construïda: la base del
Pla de l’Eixample del mestre d’obres Miquel Curet. Un segon mapa, aquest
de 1900 i obra de Francesc Giralt i Serra, també és dual (trama urbana i creixement previst). “La previsió de creixement és una quadrícula com l’Eixample barceloní, ja que en aquell moment el Pla Cerdà estava en auge”, explica Ferran Pont, qui també és arquitecte.
Pel que fa a les il·lustracions, destaca una primera de la fàbrica
Sala i Badrinas l’any 1940 (del bilbaí Gerard d'Abraira). Contemplant-la, l’espectador s’adona que el que queda dempeus de Sala i Badrinas (i que l’Ajuntament està rehabilitant) és com a molt un 20% de la superfície que va ocupar el recinte fabril.
[caption id="attachment_544918" align="aligncenter" width="700"]
Panoràmica de Terrassa de l’any 1907 / JOSEP RIGOL / ARXIU TOBELLA[/caption]
La riera per la Rambla
Una altra il·lustració de 1929 (l’original es troba
a l’edifici de Cecot) mostra una panoràmica de la ciutat en la qual totes les fàbriques estan ressaltades amb color. Però és especialment útil veure com la riera de palau connectava amb la Rambla. I s’entén per què
la riuada de 1962 va recuperar el seu traçat i va destrossar el bulevard.
Ferran Pont assegura: “
Les il·lustracions són com els renders de l’època”, diu, sobre les imatges recreades digitalment que les regidories d’Urbanisme publiquen per fer veure com serà un carrer després de les obres.
[caption id="attachment_544916" align="aligncenter" width="700"]
Interior del Condicionament Terrassenc / JAUME RIBERA LLOPIS / ARXIU TOBELLA[/caption]
Una altra il·lustració mostra la
Laniseda. “Ara té usos tan diferents com que
una part és el Liceu Ègara, una altra els bombers i una tercera la mesquita”, diu Pont, sobre l’edifici annex a la plaça Catalunya.
Una altra és de
la Shaphil. “Va ser una fàbrica puntera, de les primeres en la concepció moderna.”, diu Pont. Observeu al dibuix la zona d’esbarjo (amb jardins ornamentals) inclosa el recinte fabril. Un dibuix més:
Cal Niquet. “Era propietat d’una nissaga estrangera, en aquest cas els Niquet francesos”, diu Pont. “Perquè cal entendre que a banda de
les burgesies locals com Galí, Busquet i Amat, també hi va haver europeus, com Monset i també tindríem
els suïssos Baumann”.
Una darrera ens mostra
la bòbila Segués, aferrada a l’Escola Pia, on es feien totxos (alguns dels quals els de l’ampliació de la mateixa escola).
Finalment, les fotografies. En una s’hi pot observar perfectament la renglera de cases barates de la carretera de Rubí, al costat de la Sala i Badrinas. Una vista aèria que ajuda a entendre l’ordenació urbanística (o la seva manca) de l’actual Terrassa.
[caption id="attachment_544917" align="aligncenter" width="700"]
El comissari Ferran Pont / ALBERTO TALLÓN[/caption]
En una altra es pot veure la Maurina, destacant la construcció del nou canal pel qual canalitzar la riera de palau. També es veu en
la xemeneia el·líptica del vapor Almirall (també treballava amb terres argiloses).
Altres mostren el passat desaparegut, com
la masia de Can Gorgs i la de Ca n’Aurell.
Del centre, hi ha una vista aèria en la qual
el carrer Major encara és estret (no s’havia enderrocat una tira de cases pe fer-lo ample).
I una darrera: una estampa de Vallparadís, l’any 1925, amb marjades als costats i en la que es pot veure dempeus el Cementiri vell i un talús de terra, on ara és el pont.
“Hi havia certa coherència paisatgística”
L’exposició resulta molt útil per entendre com s’ha desenvolupat urbanísticament i arquitectònicament la ciutat. Per una banda, perquè es percep
el binomi ruralitat-urbanitat. Per un altre, “per l’ordre i repetició de les naus, així com la seva organització dins dels recintes fabrils,
en contrast amb l’escàs ordre de la resta de ciutat”, diu Pont.
De fet, l’arquitecte entén que havia una certa “coherència paisatgística”. Especialment amb el que arribaria després amb el “desenvolupisme” del franquisme. “Es veu la fesomia de Terrassa, amb les singularitats de les rieres, les naus de tint, Sant Llorenç...”.
