És curiós que en una època de l’any amb unes temperatures tan baixes, un dels protagonistes indiscutibles sigui un ocell associat a climes més càlids. El popular joc del quinto, tot un clàssic a la ciutat, aterra cada any, per les festes de Nadal i fomenta bons moments que es poden viure en família, amb les amistats i, fins i tot, en solitari.
No cal insistir en què consisteix aquest joc. En resum, s’ha d’omplir una cartilla amb quinze números per ser el guanyador. I aquests números els va “cantant” un personatge que és popularment conegut com a lloro. Tothom pot fer de lloro? Possiblement, sí, però cal tenir molt present una sèrie de consells per facilitar aquesta tasca que, no sempre, és plàcida.
La paciència
Com en moltes altres activitats de la vida, com per exemple la pesca o el joc del pòquer, tenir paciència és una de les qualitats més necessàries en un lloro que vulgui donar lliçons. El Quinto és un joc de diversió que fomenta una interactuació activa entre jugadors o participants i el que canta els números. Molts dels que juguen, es passaran les partides increpant-lo, sempre de bones maneres, o no, i contestant el que manen els canons a cada número, però també demanaran “canvi de lloro” o molestaran amb altres intervencions en forma de broma. La paciència, doncs, és la primera arma que ha de tenir un lloro com cal.
Clar i català
Vocalitzar és imprescindible. Pronunciar els números amb nitidesa i sense possibles confusions és una altra de les característiques que distingeixen les bones maneres d’un lloro. Hi ha números que, si no s’expressen de la manera correcta, poden promoure la confusió. Si cal, es fan exercicis previs per no fallar en això.
La cantarella
Importantíssim. Quan surten dos números acabats amb la mateixa xifra cal arrossegar la desena de la segona perquè els jugadors ho tinguin clar. Per exemple, si surt el 38 i després el 58, s’ha de cantar així: “tereenta-vuit (soroll de sacsejar la garrafa plena de boles), cinquaaaanta-vuit”. És una manera d’avisar que el segon número acaba amb la mateixa xifra que l’anterior. Fer cantarella amb dos números que no acaben amb la mateixa xifra és un error garrafal i que no s’ha de cometre.
La pausa quan cal
Com a bon comunicador, el lloro ha de saber viure entre pauses quan toca. No ha d’anar amb presses i ha d’aturar-se per permetre les respostes típiques que han convertit aquest joc en una llegenda, com quan es canta el 25 i la concurrència respon: Nadaaaal, o quan es diu “un dos” i el personal contesta: “tres, quatre”. Una pausa a temps pot ser com una mena de victòria per al lloro.
El descans, quan toca
Tot i que també hi ha hagut lloros “professionals” en el passat, la majoria ho fan per amor a l’art i per col·laborar amb l’entitat a la qual pertanyen de fa molts anys. Això no impedeix que s’ha de saber descansar i no voler fer una mena de marató i estar tota una jornada cantant. Acostuma a haver-hi diverses persones que fan aquesta funció i tampoc s’ha d’abusar. Una hora i una aturada per agafar forces seria la posició més idònia.
Observar els companys
Una manera d’aprendre o saber actuar d’una manera que es pugui considerar com a única i irrepetible és observar com ho fan altres lloros. És preferible que els participants puguin gaudir de diverses maneres de fer i si tots els lloros actuen de la mateixa manera, la cosa es pot convertir en molt avorrida. En definitiva, es tracta de no repetir els defectes dels lloros companys i mirar de desmarcar-se amb un estil propi.
