És un homenatge a gent que, com Gabriel Lluelles, va emprar feina i passió a millores tecnològiques vinculades a la vida domèstica. Gaudim de la trituradora i de planxes i d’assecadors perquè professionals com ell les van inventar sense tenir total consciència que eren dissenyadors industrials. El MNACTEC, a Terrassa, exposa més de 70 objectes creats pel pare de la Minipimer.
De la passió de Lluelles a la d’Alfaro
“Aquesta espremedora (una Braun Citromatic), posada a la venda l’any 1970, encara es continua venent i el seu disseny és pràcticament igual al de llavors”, diu Andrés Alfaro Hofmann mentre assenyala un dels petits electrodomèstics exposats, i ho diu amb la passió brillant-li en els ulls, aquests ulls que han repassat desenes i desenes d’aparells, i les seves fitxes, i les factures, i els esbossos, tot fruit de la invenció imponent de l’homenatjat. Perquè l’exposició “Gabriel Lluelles, dissenyador industrial” que des d’aquest dijous, i durant tot l’any, mostra el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) pot entendre’s com això, com un reconeixement a un insigne dissenyador industrial que durant molt de temps no va saber que ho era, un d’aquests inventors anònims que al llarg dels anys han fet la nostra vida més còmoda.
Els 44 models exposats, més de 70 objectes en total, són la destil·lació material d’una vida, la de Lluelles, dedicada al disseny industrial sense oripells ni veus en les enciclopèdies. En les vitrines de l’espai habilitat pel MNACTEC (a tocar del vestíbul) es pot veure la batedora de mà Minipimer MR2, “una de les primeres batedores de mà robustes i operatives del nostre mercat, amb un disseny compacte i depurat”, que l’any 1966 costava 1.161 pessetes, va ser exportada a tot el continent europeu per Braun Española SA i va deixar de fabricar-se l’any 1984.
“Aquesta espremedora (una Braun Citromatic), posada a la venda l’any 1970, encara es continua venent i el seu disseny és pràcticament igual al de llavors”, diu Andrés Alfaro Hofmann
Qui era Gabriel Lluelles i per què l’arquitecte d’interiors Andrés Alfaro Hofmann, fill de l’escultor que va crear l’escultura de la Dona Treballadora, ha recopilat aparells dissenyats per ell? La família Alfaro disposa d’un espai expositiu a Godella (València) i el col·leccionista Andrés (Alfaro Hofmann), inclinat des de fa anys al col·leccionisme (és especialment important la seva relació amb la història dels frigorífics), va dedicar fa un parell de dècades un monogràfic a Lluelles després de descobrir, en el seu escodrinyi d’electrodomèstics, l’impressionant llegat d’aquest delineant barceloní que va trigar a saber el que realment era i significava.
/ ALBERTO TALLÓN
Alfaro va conèixer Lluelles, va ampliar el catàleg dedicat al dissenyador en la Col·lecció Alfaro Hofmann, i va armar una mena d’inventari millorat. “No la vam poder completar i ara ho hem aconseguit tot. Aquesta exposició ha estat a València, després a Barcelona, però la del MNACTEC és la més ambiciosa. Aquí, en un museu tecnològic, tanquem el cercle”, apunta Alfaro.
La mostra és mirall d’història contemporània i és també reconeixement a Lluelles i a molts “Lluelles”. Ell, el Gabriel, va ser sobretot “un home d’empresa”, diu Alfaro; va ser un treballador més o menys ben pagat “que fins als anys 1960 no va saber que era un professional del disseny industrial, quan portava ja 15 o 20 anys exercint com a tal”. Ho va saber quan va entrar a treballar a la Braun després que aquesta multinacional es quedés amb Pimer. “El seu és un cas atípic. La seva escola va ser l’empresa. Va estudiar de nit peritatge industrial, va ser delineant a Pimer i va arribar a conèixer tots els processos de producció en una Espanya on no estaven estructurades, com ho estan ara, les divisions. Va ser un home orquestra“.
El barceloní Gabriel Lluelles va dissenyar 33 electrodomèstics per a les empreses Pimer, Braun i Taurus
Alfaro, amb la seva col·lecció de 15.000 peces, “sobretot focalitzada en els electrodomèstics”, volia explicar la història del disseny al nostre país, donar a conèixer “que per a la domesticació de les màquines és fonamental la figura del dissenyador”, encara que els dissenyadors no sabessin que ho eren, encara que ignoressin la seva aportació per fer arribar al consumidor “un producte de fàcil ús, fàcil de netejar, intuïtiu”. Gent com Lluelles “va polir el treball dels enginyers”, va contribuir de manera decisiva a normalitzar i popularitzar l’ús de petits aparells en el segle XX, a poc a poc.
“La incorporació de l’electricitat en les llars (en algunes) va començar el 1907 o el 1908. L’electrificació estava estigmatitzada, associada a tractaments mèdics, fins i tot a fenòmens com Frankenstein. No és broma, era així. Les companyies elèctriques van haver d’obrir-se i van arribar a impartir cursos d’electrificació a les cases“, indica Alfaro.
/ ALBERTO TALLÓN
Els primers automòbils necessitaven mecànics i xofers. Quan la tecnologia es va domesticar, “no necessitava especialistes per al seu ús. Qualsevol podia usar els aparells”, recorda Alfaro. Lluelles es va formar entre 1947 i finals dels 50 en el seu treball, en una postguerra d’hermetisme econòmic que permetia els plagis de màquines foranes, a vegades millorades a Espanya. El delineant Lluelles va començar les seves aportacions “oferint suggeriments”, perquè es podia millorar aquella corba de tancament, per exemple, “i va acabar entenent tots els processos de fabricació”, i anotant en esborranys diverses esmenes de dissenys, com mostren uns documents també presents en una exposició que és més que això. “És un reconeixement al rol històric de gent com Lluelles”, conclou Alfaro Hofmann.
El MNACTEC, que va contactar amb Alfaro per portar la mostra a Terrassa, afegeix que l’exposició descobreix els electrodomèstics més representatius creats per Lluelles, “el dissenyador industrial que millor exemplifica el naixement i la consolidació d’aquesta professió al nostre país, conegut per inventar la Minipimer”. I assecadors de cabells, i torradores, i molinets de cafè, i trituradores o ventiladors.
“D’aquesta Minipimer es van vendre més de 20 milions d’unitats entre el 1964 i el 1984. Va ser un best-seller”, comenta Alfaro Hofmann.
Alguns exemples
Planxa P22
FOTOS / ALBERTO TALLÓN
Creada l’any 1963, automàtica, “d’aspecte sobri i lleuger”, la planxa P22 té un cos de metall cromat amb una resistència elèctrica encaixada en la sola d’alumini que produeix calor instantània. Incorpora un disc termòstat regulador de temperatures segons el tipus de teixit i un mànec anatòmic de resina-pol-lopes que, juntament amb la forma de la base, permet planxar en llocs inaccessibles. Es va deixar de fabricar el 1969.
Per torrar el pa
De 1976. És una torradora formada per un cos de xapa de ferro i laterals de plàstic, amb reflectors interns amb cambra aïllant que evita el risc de cremades per contacte directe. Té regulació automàtica del temps de torrada i i palanca de càrrega lateral accionable pels dos costats. Se’n van comercialitzar dos tipus: la TL2, sèrie luxe, i la TS2, sèrie estàndard, esmaltada en color vermell. Va deixar de fabricar-se l’any 1986.
Batedora de mà
La batedora de mà ROBOT / SUPER ROBOT MV està formada per un cos de plàstic i un braç d’acer inoxidable desmuntable, la qual cosa possibilita una neteja més fàcil sense mullar el sistema elèctric. Compta amb un got de filtre que actua, per centrifugació, com un colador xinés. Incorpora una fulla múltiple o una fulla batedora per a altes velocitats, i un disc emulsionador per a velocitats lentes.
Eixugacabells
Eixugacabells MINI SM1, de 1981, de Taurus. De forma cilíndrica, caracteritzat per la senzillesa constructiva, la seva lleugeresa i reduïdes dimensions són essencials per usar-lo com a eixugacabells de viatge. Sense interruptor, funciona quan es connecta a la xarxa. Es va dissenyar, es va construir i va sortir al mercat en només tres mesos. El TURBO 1000, de 1983, de formes simples i elevada potència, tenia un penjador incorporat.
Espremedora cilíndrica
Espremedora ROWENTA, de 1986, cilíndrica, amb forma de gerra, amb 350 ml de capacitat de dipòsit. Tots els seus elements són de plàstic i disposa d’un rebaix en la base per al cable elèctric. Es posa en marxa per pressió sobre la pinya espremedora. Es tracta d’una variant de la Super Citric SC4 resultant de la modificació de la forma del dipòsit i la tapa. Se’n van fabricar unes 125.000 unitats
