El govern espanyol desclassificarà avui 153 “unitats documentals” sobre l’intent de cop d’estat del 23-F de 1981, amb informes, transcripcions de converses i imatges. Així ho va anunciar Pedro Sánchez a través del seu usuari a la plataforma “X”, dient que “la memòria no pot estar tancada amb clau”. El president va afegir que se saldaria així un “deute històric” amb la ciutadania.
Aquesta desclassificació del 23-F és una reivindicació històrica de diversos grups del Congrés, que en els últims anys han insistit en la necessitat de reformar la Llei de secrets oficials per escurçar terminis. La desclassificació coincideix amb el 45è aniversari del cop d’estat, i la documentació estarà accessible al web oficial de la Moncloa.
Ara bé, a efectes pràctics, diversos experts no pensen que aquest moviment tingui una especial transcendència pel que fa a la història tal com la coneixem. El sociòleg i historiador, Salvador Cardús, de fet, pensa que es tracta d’un “gest més aviat simbòlic, perquè no fa la sensació que hi hagi documents que puguin anar gaire més enllà de tot el que ja s’ha anat coneixent al llarg de la història”. En aquesta línia, el periodista, exredactor en cap dels Informatius de TV3, Manel Sarrau, creu que “no en traurem res d’aquest procés. Sentirem alguna conversa desconeguda, que permetrà continuar fent alguna especulació, però serà difícil saber què va passar realment el 23-F”. Sobre aquestes complicacions per a conèixer la veritat, l’historiador Manel Márquez apunta cap a “quin va ser el paper del Rei des de l’inici, per acció o per omissió”.
Tot i això, la plana política d’aquella època ho considera un gran pas. L’aleshores regidor d’Educació, Joventut i Esports a l’Ajuntament de Terrassa pel PSC, Josep Casajuana, ho veu com “un pas important, perquè tots tenim dret a saber què va passar. Encara que no es pugui desclassificar tot, és un primer pas per a pensar en una possible nova llei de secrets oficials”. Josep Maria Puig-Puigdomènech, regidor i director secretari aleshores d’Unió Democràtica, malgrat pensar que “no sortirà tot el que volem saber”, diu que “és un moviment important i encertat”, encara que posa el focus a “altres informacions que pugui tenir el ‘Deep State’”.
Potser la paperassa i els arxius d’aquestes 153 unitats documentals aportaran matisos i dades que encara s’escapaven de coneixement global, però el que sí que és un fet és que el 23-F encara es recorda com la nit en la qual la democràcia va tremolar. Terrassa també ho va sentir.
L’Ajuntament, una “pinya”
Quan a Madrid els trets de Tejero van fer saltar totes les alarmes, a Terrassa la reacció va ser immediata, però marcada per la incertesa. Sense protocols clars i amb una democràcia encara fràgil, l’Ajuntament es va convertir en un espai de coordinació política i de defensa institucional davant d’un escenari que ningú sabia com acabaria.
Josep Casajuana recorda que les hores posteriors al cop van estar dominades per la necessitat de mantenir la calma i enviar un missatge inequívoc a la ciutadania. “Vam fer una declaració institucional conjunta de rebuig i de defensa dels valors democràtics”, explica. Socialistes, comunistes, nacionalistes i centristes, tots posaven per davant el sentit democràtic del país, fet que recorda amb orgull.
La percepció, però, no era la mateixa per a tothom. Josep Maria Puig-Puigdomènech, que aleshores era regidor i director-secretari d’Unió Democràtica, admet que el desconcert va ser majúscul. “No sabíem ben bé què estava passant ni fins on podia arribar tot plegat”, recorda. Puig-Puigdomènech apunta que, més enllà de la declaració institucional, “no hi havia cap manual d’instruccions per a una situació així”.
Tot i les diferències de mirada, els testimonis coincideixen que la resposta unitària del consistori va tenir un fort component simbòlic. Enmig del desconcert general, l’Ajuntament de Terrassa va actuar com un espai de defensa de la legalitat democràtica, amb decisions preses sense certeses però amb un objectiu compartit: mantenir la normalitat institucional mentre el país vivia una de les seves nits més delicades.
Por, incertesa... I obligacions
Pels carrers de Terrassa, el vespre es va viure amb una combinació de desconcert, por continguda i manca absoluta d’informació. Sense xarxes socials ni canals immediats, la ciutadania va seguir els esdeveniments amb fragments de notícies i molta especulació. El sociòleg i historiador Salvador Cardús recorda “anar cap a casa i seguir amb interès i preocupació la informació que ens arribava, molt justa, amb molt poca semblança, perquè aquesta informació no hi era”.
Molt diferent, i alhora complementària, és la vivència de l’historiador Manel Márquez, que ho va viure des d’una doble condició: militant polític i fill de Guàrdia Civil. Márquez recorda amb nitidesa el moment en què va arribar a casa seva, al barri de Can Jofresa, i es va trobar amb el seu pare, que havia de tornar al quarter. “El meu pare em va dir exactament: ‘Manolito, per favor, no surtis de casa de cap manera’. Va ser una nit molt llarga amb la meva mare, esperant a veure què li feien fer al meu pare”, relata.
Aquella ordre no era només una recomanació familiar, sinó el reflex d’un clima de tensió extrema. El seu pare va haver-se de concentrar amb la Guàrdia Civil, com van fer molts membres dels cossos de seguretat, mentre a casa la família esperava amb angoixa. “Vivíem molta tensió”, resumeix Márquez, que recorda la por de la seva mare i el silenci amb què es va viure aquella llarga espera.
Segons Márquez, aquest clima no era exclusiu de casa seva. “Tothom tenia por realment”, afirma, i descriu una ciutat paralitzada, amb la gent tancada a casa i pendent del que pogués passar. Malgrat tot, subratlla que no percebia un suport social real al cop: “La gent no volia tornar a la dictadura, no volia cap conflictivitat”.
A aquesta sensació de tensió continguda s’hi afegeix també la vivència de Manel Sarrau, que el 23-F es trobava al darrer dia del seu servei militar. Des d’aquell context, la percepció del cop d’estat va ser especialment inquietant: “Ens van obligar a fer formació tota la nit, dormint a terra en matalassos, perquè en qualsevol moment havíem d’estar preparats per pujar a camions i anar allà on fos”, diu. Una experiència que reforça la idea que, tant a les institucions, com a les llars i els carrers o dins els mateixos cossos de seguretat armats, aquella nit es va viure amb por real i amb la consciència que la situació podia derivar en escenaris imprevisibles.
Una memòria que no es tanca
El 23-F no va triomfar, però tampoc pot considerar-se un fracàs sense conseqüències. Per a Manel Márquez, aquell intent de cop va servir per “reforçar” i “redirigir” la democràcia cap a un marc més controlat, amb concessions evidents als sectors més reaccionaris de l’Estat. Tot i això, Manel Sarrau hi afegeix que també “es va retrocedir en diverses fites, com l’endarreriment de la llei del divorci”, i admet que, malgrat la desclassificació, “serà difícil saber què va passar realment el 23-F”.
Des de la política local d’aquell moment, el gest es llegeix com un pas necessari. L’exregidor Josep Casajuana defensa que “tots tenim dret a saber què va passar” i que, encara que la informació sigui incompleta, pot ajudar a obrir el debat sobre una nova llei de secrets oficials.
El que sí és un fet és que la memòria del 23-F continua oberta. No només pels papers que ara es desclassifiquen, sinó perquè aquella nit encara fa recordar ombres sobre la democràcia i la seva fragilitat.
