50 anys de la històrica Diada de Terrassa: "Es va guanyar el carrer"

La memòria del país situa la primera Diada en llibertat a Sant Boi l’11 de setembre del 1976. Un dia abans, però, Terrassa ja havia tret al carrer entre 5.000 i 8.000 persones reclamant “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. “La gent ja feia temps que havia perdut la por a la dictadura”, assegura l’historiador Manel Márquez. Com recorda la placa de la rambla d’Ègara, en aquell punt va començar la primera manifestació autoritzada a tot l’Estat després de la mort del dictador. Avui en fa 50 anys.

A última hora de la tarda, la gent es va aplegar a la Rambla, que encara duia el nom del Caudillo, amb moltes senyeres penjades als balcons i proclames obertes per l’estatut i les llibertats. Tot i el desplegament de la policia secreta i a cavall per l’entorn, la ciutat commemorava l’Onze de Setembre al carrer i de manera legal per primera vegada en molt de temps. “Era un gest de desafiament al que quedava de la dictadura”, recorda Domènec Martínez, històric dirigent de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC).

La marxa la va obrir una gran senyera sostinguda per dirigents de l’Assemblea Democràtica de Terrassa i per líders de l’Assemblea de Catalunya, darrere d’una pancarta que resumia les reivindicacions de la jornada. El Cant dels Segadors va acompanyar tot el recorregut. La manifestació va durar una hora i mitja i es va dissoldre pacíficament sobre les 20 hores a l’alçada del pont de la Renfe. Segons el llibre “Combat per la llibertat”, que van elaborar els historiadors del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT), Josep Lluís Lacueva, Lourdes Plans i el mateix Márquez, va ser la mobilització més multitudinària vista fins llavors a la ciutat, més que la vaga del 13 de febrer. 

El coautor del llibre emmarca aquella tarda en un 1976 excepcional, “un any de moltes mobilitzacions” per l’amnistia, la llibertat i els drets laborals i veïnals. El 29 de maig, l’Sferic ja havia acollit el primer míting tolerat, que no pas autoritzat, del PSUC des del 1939. Sobre l’assistència a la manifestació de la Diada, precisa que eren: “Més a prop de les 8.000 persones que no de les 5.000”.

Franco havia mort el novembre anterior, però les grans llibertats encara no havien arribat: el PSUC i el PCE no serien legalitzats fins a l’abril del 1977. “La consigna era sortir i conquerir les llibertats al carrer”, explica Martínez. Per això el manifest del dia 10 es va reduir a tres o quatre punts: “Si haguéssim volgut fer una declaració amb 20 punts, no ens hauríem entès”.

Márquez recorda que, durant anys, la reivindicació nacional s’havia limitat a la clandestinitat: penjar banderes, fer pintades o convocar concentracions petites. El gran motor de la resistència antifranquista va ser el moviment obrer: malgrat les vagues, detencions, tortures i presó, Comissions Obreres mai es va aturar. Aquesta empenta, sumada a la lluita del PSUC i del moviment veïnal, va cristal·litzar la tardor del 1968 amb la comissió cívica, germen de l’Assemblea Democràtica de Terrassa del 1972. Gràcies a aquesta xarxa, la classe treballadora, molta immigrant, va fer seus els drets nacionals, i la senyera va lluir també als barris populars. Que la manifestació es fes el dia 10 i no l’11 tampoc era casual: “Les grans manifestacions es feien a Barcelona i aquí es feien premanifestacions”, com els primers de maig.

Una capçalera plural

A la primera fila hi havia bona part de l’oposició antifranquista de la ciutat i del país. La històrica fotografia de Miquel Mundet recull una representació molt diversa, amb líders com Josep Pagès (PTE), Joaquim Badia (UDC), Magda Farrés (OCBR), Mariano Moran (CSC), Roc Fuentes (PSUC), Apolo Giménez (PSUC), Joan Guil (moviment veïnal de la Maurina i PSUC), Joan Raventós (PSC), Anton Cañellas (UC), Oriol Badia (UDC), Manuel Linares (PSUC) i Domènec Martínez (JCC). Raventós i Cañellas hi havien arribat des de Barcelona.

Domènec Martínez havia sortit de Carabanchel al juny gràcies als primers indults, després de ser detingut a Madrid l’abril del 1976 quan organitzava la conferència de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE). Se li va aplicar la legislació antiterrorista: “Ens van tenir vuit dies a la Direcció General de Seguretat i després vam anar a parar a Carabanchel; no era un cas aïllat, sinó una pràctica generalitzada”, recorda. La conferència es va acabar celebrant clandestinament a Sentmenat un mes després de la Diada, en un camí cap a la legalització dels comunistes l’abril del 1977, marcat per la matança d’Atocha i la Llei d’Amnistia. “Val la pena recordar-ho, sobretot per a la gent més jove”, insisteix. Del clima d’aquell setembre, recorda que el ministre Fraga Iribarne deia que es reconeixeria el Partit Socialista però que els comunistes haurien d’esperar deu anys: “Era la oportunitat de participar en un acte multitudinari a la meva ciutat justament quan avançàvem cap a la democràcia, ho recordo com un dia vibrant i ple d’emoció”.

La magnitud de la jornada la va recollir l’aleshores Tarrassa Información -embrió de l’actual Diari-, titulant en portada “Prueba de civismo” i”Millares de tarrasenses reclamaron ayer el estatut de 1932”. A l’Assemblea Democràtica de Terrassa, mirall local de l’Assemblea de Catalunya, la pluralitat era el tret definidor. Com remarca Martínez, el PSUC era “la força més nombrosa i millor organitzada”, però hi convivien associacions veïnals, entitats culturals i militants anarquistes, catalanistes o independentistes. Tot plegat bategant en el que es coneixia com Terrassa la Roja.

Pau Monterde, militant del PSUC i un dels oradors a l’Sferic, va viure la jornada des del cotxe que precedia la capçalera, amb un micròfon i un altaveu per cridar les consignes. “Era molt clar que havia de ser unitària”, diu. Recorda la pujada per la Rambla, per la calçada del davant del vapor Aymerich, avui el MNACTEC. “Nosaltres ens ho crèiem”. 

Ferran Pont i Puntigam, d’Unió Democràtica, hi anava amb una gran senyera, tot i que no surt a la fotografia de la capçalera. Del dia en destaca la relació entre els convocants. “Hi havia molta gent, però el que destaco més és la bona relació que teníem. Va ser molt important, la primera manifestació de país amb tota l’oposició”, explica. Ningú no donava res per fet: “No sabíem què passaria”.

L’endemà, a Sant Boi

Rosa Maria Fernández Sansa, activista i empresonada per la seva militància antifranquista,també va ser a Terrassa, però situa el gruix del record a Sant Boi. “Tothom ho tenia preparat per anar-hi l’endemà”, diu. L’Onze havia de ser una manifestació molt forta després de la mort de Franco, i “molts terrassencs i terrassenques hi van baixar”. Les xifres a Sant Boi oscil·len, però els organitzadors van parlar de 100.000 persones. L’acte es va tancar a darrera hora: el Govern Civil havia prohibit la convocatòria a Barcelona i el trasllat a la localitat del Baix Llobregat no es va pactar fins al vespre del 9 de setembre, poques hores abans que Terrassa sortís al carrer.

Márquez defensa el paper capdavanter de la nostra ciutat aquells anys, tal com recullen la placa commemorativa i el llibre del CEHT: Terrassa no s’ha de posar darrere de ningú quan s’explica la lluita antifranquista. “Es va guanyar el carrer”, resumeix. El 2018, l’Ajuntament i l’Espai de Memòria i dels Valors Democràtics van recrear la manifestació i van descobrir la placa de la Rambla, amb l’alcalde Alfredo Vega. 

Mig segle després de la manifestació, molts dels qui sostenien la pancarta ja no hi són. Pont ho tanca amb un desig de futur: “Que tots puguem tornar a anar plegats i tirar endavant el país”. Márquez hi coincideix: aquella unitat contra la dictadura, diu, seria “reconfortant” poder-la recuperar avui.