Alexandre de Riquer, el príncep del modernisme, viatja a l'actualitat per explicar la seva obra en persona

La Fira Modernista és un moment en què les línies temporals de Terrassa convergeixen en una de sola i això possibilita algunes situacions que normalment serien impensables. Per exemple, com de probable és que un artista efectuï una visita guiada explicant (i, fins i tot, redescobrint) la seva pròpia obra quan aquest va néixer l'any 1852? Doncs la nit de dissabte això va ser una realitat a Terrassa.

Tot va començar al carrer de la Vila Nova, en ple centre de la ciutat. Allà hi havia congregades unes desenes de persones que havien acudit per participar a una visita guiada nocturna sobre l'obra d'Alexandre de Riquer, el príncep del modernisme. Mentre la guia feia la introducció, un home va aparèixer i va intentar entrar a la casa que 120 anys ençà va ser l'habitatge de l'artista protagonista. Aquest personatge va assegurar ser el mateix de Riquer i que volia entrar a casa per fer-se el sopar i anar-se'n a dormir, ja que estava molt cansat després d'un dia de cacera. Tot i això, la pressió popular el va obligar a canviar la planificació que tenia per a aquella nit i va acabar liderant el grup en el recorregut per on s'ubica la seva obra actualment.

"Ara veureu una cosa espectacular", va avançar de Riquer, quan els visitants feien via cap a l'actual Casa de l'Esport. L'artista, però, la recordava com el Cafè Català, un establiment que va decorar amb acolorides pintures modernistes amb motius de la natura. En entrar a l'edifici, l'home va quedar esgarrifat: on abans hi havia la decoració del Cafè, plena de colors i amb un paisatge fabulós, ara només hi queda un sostre pintat de blanc. A més, el seu mal humor va augmentar en saber que anteriorment aquell establiment era conegut com "el Bròquil" a causa de la decoració que ell va dissenyar. "El Bròquil, li diuen a la millor obra d'art de Terrassa? —va deixar anar de Riquer— Ja feia bé de dubtar de la sensibilitat artística dels terrassencs".

Tot i l'emprenyamenta, l'artista del 1900 va tornar a agafar esperança en recordar-li que en aquell mateix edifici, a la segona planta, hi ha una obra seva, aquesta sí, conservada. "Si això era la Capella Sixtina de la Nova Atenes [com era coneguda Terrassa a l'època modernista], la planta de dalt és el súmmum", va assegurar. L'alegria, però, no va durar-li gaire, ja que allà es troba amb el senyor Benet Badrinas, president de l'Institut Industrial entre el 1901 i el 1902 i enemic número u d'Alexandre de Riquer. La seva rivalitat s'origina a causa de les desavinences econòmiques i artístiques que van tenir l'artista i el director per uns plafons pintats que havien de decorar la sala d'actes de l'Institut. Va ser de tal magnitud la discordança que de Riquer va abandonar el projecte a mig fer i el va haver d'acabar el seu amic, el pintor Joaquim Vancells, seguint totes les exigències dels industrials. "Sou uns garrepes", va recriminar-li l'artista al president.

Després d'aquesta enganxada, i que Badrinas abandonés la sala, de Riquer va demanar l'ajuda de les seves musses, les quals apareixen als seus plafons, per explicar el significat de la seva obra completa, ja que a l'antiga sala d'actes només hi ha exposats cinc dels vuit plafons que la conformen, que són, justament, els que no va pintar ell.

Aquests plafons són els encarregats d'aprofundir en la història industrial de Terrassa: Al primer es poden veure unes musses llegint, simbolitzant la gran importància que la cultura ha tingut a la ciutat. Al següent plafó hi ha representades més nimfes, unes amb filatures i una altra amb un carro tirat per ovelles, apuntant a la llana i al tèxtil com als productes claus fabricats aquí. A continuació hi ha un altre animal, aquesta vegada un lleó, símbol de força i resiliència. Al quart hi ha dues musses més, una amb un moneder i l'altra amb eines per escenificar els dos pilars de l'èxit de la indústria terrassenca. Per acabar, a la part posterior de la sala, està representada la "Domus Industrial", és a dir, l'Institut Industrial de Terrassa. 

Però, què passa amb els tres plafons faltants? Doncs que estan exposats al menjador de la Casa Alegre de Sagrera. "Què hi fan, allà?", va preguntar-se l'autor, un dubte que ningú va saber respondre-li. De totes maneres, ja que ell havia ensenyat una part de l'obra, va decidir que havia de mostrar també la part restant i va encapçalar el seguici fins a l'edifici del carrer de la Font Vella. De fet, de Riquer té més relació amb aquest habitatge, més enllà que part de la seva obra s'exposi allà. El 1908 va dedicar una placa honorífica de bronze a Joaquim de Sagrera pel centenari del seu segrest per part dels francesos napoleònics a la Guerra de la Independència Espanyola. Originalment, la placa es trobava a l'interior de la casa, però en l'actualitat llueix a la façana, un detall que va ofendre molt a l'artista.

Tot i l'enèsim disgust, la visita va acabar amb un bon sabor de boca, ja que Alexandre de Riquer va poder-se retrobar finalment amb l'obra que sí que havia pintat amb les seves mans. Els tres primers plafons del projecte encapçalen la paret principal del menjador de la mansió i expliquen la història de la vila de Terrassa d'esquerra a dreta. Primer hi ha unes musses a la verema collint raïm amb la Mola de fons, una referència clara al passat viticultor terrassenc del segle XII, abans de l'arribada de la plaga de fil·loxera que va destruir les soques. Al mig hi havia un grup de musses drapaires, simbolitzant la Terrassa del segle XV, ja convertida en un pol del comerç de draps de llana de la regió. Per acabar, la indústria era la protagonista del plafó de la dreta, on hi havia un vaixell amb l'escut de l'Institut Industrial que es dirigia a una Terrassa que ja expulsava fum per les xemeneies de la seva indústria tèxtil.

"Per fi hem pogut veure la meva millor obra a Terrassa", va comentar el príncep del modernisme, que no es va estar de criticar el mal gust de la resta d'objectes de la sala, des de les cadires fins als vitralls. Tot i això, no va ser un final feliç, ja que encara li quedava una darrera sorpresa agredolça. La guia va explicar-li que la Fira Modernista d'enguany estava dedicada a la seva figura, però va cometre l'error d'ensenyar-li el cartell publicitari. "Quin és aquest despropòsit?", va escridassar, totalment ofès. "Ja n'he tingut prou. Agafaré un bitllet a Mallorca i mai més trepitjaré aquesta ciutat", va concloure, irat.