Alexandre de Riquer, el príncep del modernisme, viatja a l'actualitat per explicar la seva obra en persona

La Fira Modernista és un moment en què les línies temporals de Terrassa convergeixen en una de sola i això possibilita algunes situacions que normalment serien impensables. Per exemple, com de probable és que un artista efectuï una visita guiada explicant (i, fins i tot, redescobrint) la seva pròpia obra quan aquest va néixer l'any 1852? Doncs la nit de dissabte això va ser una realitat a Terrassa.

Tot va començar al carrer de la Vila Nova, en ple centre de la ciutat. Allà hi havia congregades unes desenes de persones que havien acudit per participar a una visita guiada nocturna sobre l'obra d'Alexandre de Riquer, el príncep del modernisme. Mentre la guia feia la introducció, un home va aparèixer i va intentar entrar a la casa que 120 anys ençà va ser l'habitatge de l'artista protagonista. Aquest personatge va assegurar ser el mateix de Riquer i que volia entrar a casa per fer-se el sopar i anar-se'n a dormir, ja que estava molt cansat després d'un dia de cacera. Tot i això, la pressió popular el va obligar a canviar la planificació que tenia per a aquella nit i va acabar liderant el grup en el recorregut per on s'ubica la seva obra actualment.

"Ara veureu una cosa espectacular", va avançar de Riquer, quan els visitants feien via cap a l'actual Casa de l'Esport. L'artista, però, la recordava com el Cafè Català, un establiment que va decorar amb acolorides pintures modernistes amb motius de la natura. En entrar a l'edifici, l'home va quedar esgarrifat: on abans hi havia la decoració del Cafè, plena de colors i amb un paisatge fabulós, ara només hi queda un sostre pintat de blanc. A més, el seu mal humor va augmentar en saber que anteriorment aquell establiment era conegut com "el Bròquil" a causa de la decoració que ell va dissenyar. "El Bròquil, li diuen a la millor obra d'art de Terrassa? —va deixar anar de Riquer— Ja feia bé de dubtar de la sensibilitat artística dels terrassencs".

Tot i l'emprenyamenta, l'artista del 1900 va tornar a agafar esperança en recordar-li que en aquell mateix edifici, a la segona planta, hi ha una obra seva, aquesta sí, conservada. "Si això era la Capella Sixtina de la Nova Atenes [com era coneguda Terrassa a l'època modernista], la planta de dalt és el súmmum", va assegurar. L'alegria, però, no va durar-li gaire, ja que allà es troba amb el senyor Benet Badrinas, president de l'Institut Industrial entre el 1901 i el 1902 i enemic número u d'Alexandre de Riquer. La seva rivalitat s'origina a causa de les desavinences econòmiques i artístiques que van tenir l'artista i el director per uns plafons pintats que havien de decorar la sala d'actes de l'Institut. Va ser de tal magnitud la discordança que de Riquer va abandonar el projecte a mig fer i el va haver d'acabar el seu amic, el pintor Joaquim Vancells, seguint totes les exigències dels industrials. "Sou uns garrepes", va recriminar-li l'artista al president.

Després d'aquesta enganxada, i que Badrinas abandonés la sala, de Riquer va demanar l'ajuda de les seves musses, les quals apareixen als seus plafons, per explicar el significat de la seva obra completa, ja que a l'antiga sala d'actes només hi ha exposats cinc dels vuit plafons que la conformen, que són, justament, els que no va pintar ell.

Aquests plafons són els encarregats d'aprofundir en la història industrial de Terrassa: Al primer es poden veure unes musses llegint, simbolitzant la gran importància que la cultura ha tingut a la ciutat. Al següent plafó hi ha representades més nimfes, unes amb filatures i una altra amb un carro tirat per ovelles, apuntant a la llana i al tèxtil com als productes claus fabricats aquí. A continuació hi ha un altre animal, aquesta vegada un lleó, símbol de força i resiliència. Al quart hi ha dues musses més, una amb un moneder i l'altra amb eines per escenificar els dos pilars de l'èxit de la indústria terrassenca. Per acabar, a la part posterior de la sala, està representada la "Domus Industrial", és a dir, l'Institut Industrial de Terrassa. 

Però, què passa amb els tres plafons faltants? Doncs que estan exposats al menjador de la Casa Alegre de Sagrera. "Què hi fan, allà?", va preguntar-se l'autor, un dubte que ningú va saber respondre-li. De totes maneres, ja que ell havia ensenyat una part de l'obra, va decidir que havia de mostrar també la part restant i va encapçalar el seguici fins a l'edifici del carrer de la Font Vella. De fet, de Riquer té més relació amb aquest habitatge, més enllà que part de la seva obra s'exposi allà. El 1908 va dedicar una placa honorífica de bronze a Joaquim de Sagrera pel centenari del seu segrest per part dels francesos napoleònics a la Guerra de la Independència Espanyola. Originalment, la placa es trobava a l'interior de la casa, però en l'actualitat llueix a la façana, un detall que va ofendre molt a l'artista.

Tot i l'enèsim disgust, la visita va acabar amb un bon sabor de boca, ja que Alexandre de Riquer va poder-se retrobar finalment amb l'obra que sí que havia pintat amb les seves mans. Els tres primers plafons del projecte encapçalen la paret principal del menjador de la mansió i expliquen la història de la vila de Terrassa d'esquerra a dreta. Primer hi ha unes musses a la verema collint raïm amb la Mola de fons, una referència clara al passat viticultor terrassenc del segle XII, abans de l'arribada de la plaga de fil·loxera que va destruir les soques. Al mig hi havia un grup de musses drapaires, simbolitzant la Terrassa del segle XV, ja convertida en un pol del comerç de draps de llana de la regió. Per acabar, la indústria era la protagonista del plafó de la dreta, on hi havia un vaixell amb l'escut de l'Institut Industrial que es dirigia a una Terrassa que ja expulsava fum per les xemeneies de la seva indústria tèxtil.

"Per fi hem pogut veure la meva millor obra a Terrassa", va comentar el príncep del modernisme, que no es va estar de criticar el mal gust de la resta d'objectes de la sala, des de les cadires fins als vitralls. Tot i això, no va ser un final feliç, ja que encara li quedava una darrera sorpresa agredolça. La guia va explicar-li que la Fira Modernista d'enguany estava dedicada a la seva figura, però va cometre l'error d'ensenyar-li el cartell publicitari. "Quin és aquest despropòsit?", va escridassar, totalment ofès. "Ja n'he tingut prou. Agafaré un bitllet a Mallorca i mai més trepitjaré aquesta ciutat", va concloure, irat.

Què passaria si es poguessin fer viatges en el temps?

D'igual manera que va fer Alexandre de Riquer la nit de dissabte, una persona del 1900 podria traspassar els límits del temps i l'espai i transportar-se a l'actualitat. Què li passaria? Quines coses li sorprendrien més? Hem preguntat a diversos assistents a la Fira Modernista perquè ens donin la seva opinió.

Natàlia Domínguez, enginyera industrial: "Passaria un xoc gegant perquè res és com abans"

Veure's de sobte en un món completament diferent al que es coneix pot resultar impactant per a una persona, i més si no s'entén res del que es veu. "Una persona del 1900 necessitaria un temps d'adaptació important", ha apuntat la Natàlia Domínguez, que és enginyera industrial després d'estudiar la carrera a Terrassa. Ella ha afirmat que aquest individu "passaria un xoc molt gran perquè res és com abans", ni el paisatge ni les normes socials i "entendre tot això és molt dífícil". L'element més sorprenent per a una persona del passat, ha opinat Domínguez, seria el mòbil: "Hem canviat totalment la manera de comunicar-nos entre nosaltres", ha destacat, i ha afegit que "en aquella època potser només hi havia un telèfon per a tot el poble".

Clàudia Serra i David Zarza, classe obrera: "Ja no hi ha tanta diferència social entre classes"

Els avenços socials són notables si els comparem amb les condicions amb les que els terrassencs i terrassenques havien de viure a l'època del modernisme. "Ja no hi ha tanta diferència social entre classes, això seguramente seria el més impactant per a una persona del 1900", ha remarcat Clàudia Serra. El seu company, David Zarza, ha apuntat cap a l'arquitectura i la moda: "Veure els edificis tan cambiats i la indumentària actual els podria confondre molt", ha afirmat. En aquest sentit, Serra ha afegit que "la moda revoluciona l'estil de vida que tenen les persones".

Manel Cayuela i Egle Zilinskaite, físic i disenyadora de joies i orfebre: "Quan veiessin que parlem sols pel carrer es pensarien que estem bojos"

"A la persona que vingués li seria molt difícil saber el que està passant", ha declarat Manel Cayuela. Ell ha destacat que els mòbils podrien esdevenir un objecte del tot incomprensibles per a una persona del 1900. "Quan veiessin que parlem sols pel carrer pensarien que ens hem tornat bojos", ha rigut el físic. Per la seva banda, la seva acompanyant, Egle Zilinskaite, que és una orfebre i dissenyadora de joies terrassenca però nascuda a Lituània, ha assenyalat el menjar com a punt diferencial entre les dues èpoques. "Abans es feia tot a casa i ara ja pots comprar qualsevol cosa que vuiguis ja preparada" 

Glòria Navarro, mestra: "Abans tenien temps per a tot i ara ja no en tenim"

"Si vingués una persona d'aquella època se'ns moriria abans d'una setmana", tha afirmat la mestra Glòria Navarro. Segons ella, la sobrecàrrega d'estímuls a la qual estem sotmesos ara seria del tot inassumible per algú de fa més d'un segle. "S'estressaria tant del soroll, la rapidesa i de no entendre què és el que està passant al seu voltant que li donaria algo". Això es deu al ritme més pausat de la vida durant l'època modernista. "Abans anaven amb els cicles del Sol i tenien temps per a tot i ara ja no en tenim prou", ha lamentat, i ha matisat que "era una altra manera de viure completament diferent".

Bernat Triginer i Nàdia Xandre, estudiants: "Si venen amb la ment oberta, ens aguantarien el ritme"

L'ésser humà ha demostrat poder-se adaptar a situacions que en un primer moment poden semblar impossobles de conciliar amb la vida. Això és aplicable a una persona del 1900 que tasti la frènesi de la vida actual. "Si venen amb la ment oberta, ens aguantarien el ritme, però si no, s'amoïnarien de pressa", ha assegurat Nàdia Xandre. El seu company, Bernat Triginer l'ha secundat: "Conec avis que els encata aquesta vida actual i d'altres que no s'acostumen i no els agrada gens". En aquest sentit, els joves han apuntat que les pantalles, gairebé omnipresents a les vides de tothom, poden ser un factor determinant que dificulti l'assimilació per part dels habitants del passat.

Per altra banda, també hem preguntat a diverses persones quines coses els sorprendria més si fossin elles les que retrocedissin en el temps fins a l'epoca de més plenitud del modernisme.

María Martínez, fotògrafa: "Les persones d'aquella època es prenien tot el temps per fer una foto"

"Si pogués anar al passat, el que fotografiaria serien els projectes històrics que s'estiguessin fent en aquell moment", ha assegurat María Martínez, fotògrafa, ja que "ara mateix és el que ens falta més". Martínez ha opinat que en aquella època no es donava tanta importància a immortalitzar els moments rellevants com ara i que estem acusant aquesta manca d'interés. "Si ho haguessin fet [fotografiar els moments rellevants] ara tindriem molt més record de tot el que eren els costums i la cultura". Per altra banda, també relacionada amb la seva professió, ha destacat que el que més li sorprendria seria la paciència per fer una foto. "Les persones d'aquella època es prenien tot el temps del món per fer una foto", ha dit, una cosa que els permetia "tenir molta més cura dels detalls".

Valeria Crovetto i Joan Masip, tècnica de RRHH i recepcionista d'hotel: "M'agradaria veure com es vivia llavors"

Hi ha persones que són curioses per naturalesa, i una d'elles és la Valeria Crovetto. "No sé si m'arribaria a sorprendre alguna cosa, però el que sí que sé que m'agradaria és veure com vivia la gent de llavors", ha puntualitzat. En concret, li agradaria saber de quina manera es transportaven i què és el que feien en el seu temps lliure "quan no hi havia tanta tecnologia com ara". Una visió que comparteix amb el seu acompanyant, Joan Masip: "Tinc la sensació que seria una vida més tranquil·la tot i no tenir algunes comoditats que tenim avui, no tenien tanta pressa", ha afirmat. Tots dos també coincideixen en que no els importaria viure durant una setmana a aquella època per apaivagar aquesta curiositat que tenen. "Una setmana sí que m'hi quedaria, però portaria ibuprofè per si acàs", ha fet broma Crovetto.

Juani Mena, Maria José Rodríguez i Yolanda Rodríguez, administratives i infermera: "No seriem senyores burgeses, seríem les minyones"

En cas de viatjar en el temps, és una bona idea pensar en la situació social en la que podries estar una vegada arribis a la destinació. "Penso que tindríem vides molt difícils, perquè no seríem senyores burgeses, com anem vestides avui, sinó que seriem les minyones o, en el meu cas, la infermera", ha reflexionat Yolanda Rodríguez, que ho ha exemplificat dient que elles serien "a baix de tot de la piràmide, com a 'Downtown Abbey'". A nivell d'estil de vida, a Maria José Rodríguez l'impactaria el transport de persones, el qual, ha assegurat, "no tindria res a veure amb el d'ara", mentre a Juani Mena li sobtaria veure a nens i nenes sortir de les fàbriques.

Adriano Di Luccio i Pamela Ciacia, informàtic i tècnica ambiental: "Hauriem de treballar en feines més manual"

Adriano Di Luccio i Pamela Ciacia són una parella italiana que caracteritza uns burgesos que han vingut a Terrassa a respirar modernisme. Ara bé, si haguessin de teletransportar-se a la ciutat del 1900 de veritat, haurien de buscar oficis molt diferents als que tenen a l'actualitat. "Hauriem de treballar en feines molt més manuals i esgotadores físicament del que tenim ara", ha comentat Ciacia i el seu acompanyant ha afegit que la vida seria "més simple, però alhora més difícil". Tot i aquestes dificultats, ambdós han assegurat que, si tinguessin l'oportunitat de quedar-se durant una setmana a l'any 1900, no la deixarien escapar. "Seria curiós", ha apuntat Di Luccio.

Anna Brugueras, artesana de ceràmica i costura: "M'encanta com vestien a aquella època"

No som conscients de la dependència que té la societat a les tecnologies fins que no les podem utilitzar. Anna Brugueras ha assegurat que no tenir el mòbil, internet o altres aparells electrònics la posaria "dels nervis". Tot i això, ha tractat de buscar-li el contrapunt positiu a la situació i ha trobat un punt d'interés: "M'encanta com vestien a aquella època i poder veure els vestits de les senores burgeses en directe ha de ser meravellós", ha ressaltat. Fent un balanç entre els punts a favor i els punts en contra, Brugueras ha determinat que podria quedar-se a viure al 1900 durant una setmana, "però més ni parlar-ne", ha concretat.