Abans que els ordinadors arribessin a les oficines i les pantalles substituïssin el paper, el so mecànic de les màquines d’escriure marcava el ritme de moltes empreses, administracions i redaccions. Aquell “clac-clac-clac” constant encara avui desperta records i fascinació entre diverses generacions. En el marc de la Fira Modernista, els germans Jordi i Ramon Codinas reivindiquen aquest patrimoni amb el taller “Tecles d’època”, que oferiran durant tot el cap de setmana al parc de Sant Jordi.
La família Codinas està vinculada a les màquines d’escriure des del 1959, quan va néixer el negoci de Codinas Subministraments d’Oficina, situat a l’avinguda d’Àngel Sallent. “El meu pare va començar a vendre i reparar màquines d’escriure”, explica Jordi Codinas, actual gerent de l’establiment. A la ciutat sempre els han conegut com “els de les màquines d’escriure”. Fins i tot, la família va treballar per a la premsa local: “Fèiem el manteniment de totes les màquines del Diari de Terrassa i de les grans empreses d’aquí”, recorda.
Les màquines d’escriure ja s’utilitzaven a finals del segle XIX, tot i que la seva expansió es va consolidar a principis del segle XX. Segons Codinas, aleshores convivien molts sistemes diferents: “Hi havia màquines de punxó, d’escriptura per sota o amb les tecles distribuïdes d’una altra manera”. Amb els anys, però, es va acabar imposant el sistema QWERTY, la distribució que encara avui fem servir als teclats.
Escriure a màquina en aquell context modernista no era una habilitat universal, sobretot al principi. “No tothom sabia fer-ho”, apunta Codinas, que subratlla que els oficinistes eren professionals molt ben valorats. A més, destaca que existien cursos de mecanografia i molta gent arribava a una velocitat “d’entre 300 i 400 tecles per minut”.
- NEBRIDI ARÓZTEGUI
Aquelles màquines requerien manteniment constant. La tinta, la pols i l’oli generaven una pasta que en dificultava el funcionament. “Cada tres mesos, passàvem a fer la neteja de totes les màquines”, explica. Per netejar-les, feien servir gasolina i després les greixaven amb oli.
I què passava quan algú s’equivocava? Lògicament, la tinta no es podia esborrar, així que s’havia de tapar. Per això, es va acabar popularitzant el corrector típex. En el cas de la premsa, però, el text mecanografiat no era el pas final, sinó que després “calia passar-ho a la impremta”.
Per al Jordi, la màquina d’escriure transmet una sensació d’immediatesa i autenticitat difícil de trobar en un ordinador. Cada pulsació queda impresa directament sobre el paper i això fa que, segons ell, “els sentiments siguin molt més reals”.
Un taller per escriure com abans
Amb el projecte Qwertycat, els germans Codinas recuperen màquines d’escriure i en preserven la història. Aquest dissabte i diumenge, al parc de Sant Jordi, convidaran grans i petits a asseure’s, tocar tecles i escoltar de nou aquell so impossible de confondre.
