Què suposa per a tu un reconeixement com aquest de la Societat Honorífica d’Investigació Científica?
Té un doble vessant. En l’àmbit personal, és un reconeixement que ajuda a millorar la feina que fem en assistència, recerca i també docència als hospitals. I en àmbit institucional, aporta visibilitat i prestigi. Això repercuteix directament en la relació amb els usuaris, en la capacitat d’atreure i retenir professionals i en la reputació de la institució. No és un reconeixement individual, sinó una millora col·lectiva.
Quan et van informar sobre la distinció, què vas pensar?
Vaig pensar que hi havia un error. Vaig rebre un correu que ni tan sols vaig prendre gaire seriosament. Quan vaig veure que una companya meva també havia rebut el reconeixement, vaig contactar amb ella i amb col·legues als Estats Units per assegurar-me que era una distinció real i prestigiosa. Un cop confirmat, vaig acceptar-ho, ja que implica també assumir unes normes.
Ara que hi ets dins, quins avantatges et pot aportar a la recerca?
El primer, visibilitat. Molts científics d’arreu et poden trobar a través d’aquesta plataforma. A més, hi ha congressos i trobades —encara no hi he participat, però ja m’han convidat a una reunió anual a l’octubre—, que són espais ideals per establir contactes i col·laboracions internacionals. Sense aquesta xarxa, és difícil posicionar-se.
Com va néixer la teva vocació per la psiquiatria?
Va anar sorgint al llarg de la carrera de Medicina. No va ser tant en l’assignatura de Psiquiatria, sinó ja des de segon curs, amb Psicologia Mèdica i altres matèries. A mesura que feia pràctiques i aprofundia en la teoria, l’interès per això va anar creixent.
Has passat pel Clínic, el Taulí i ara ets a MútuaTerrassa. Com ha evolucionat la teva visió del tractament dels trastorns mentals en aquests hospitals?
El fil conductor en tots tres llocs ha estat la importància de la perspectiva de gènere i la visió transcultural en el tractament. Ja des de la carrera i la residència, em vaig formar amb molts adjunts al servei de psiquiatria, molt ben formats —molt formades, sobretot— en aquest tracte diferencial en homes i dones pel que fa a la salut mental. Al Taulí, vaig aprofundir-hi encara més amb l’ajuda d’un psiquiatre que també era endocrinòleg. I a MútuaTerrassa, aquestes línies no són només projectes individuals, sinó estratègies institucionals. És probablement l’hospital on he trobat més suport en aquest àmbit.
Aquest reconeixement també dona més dimensió a Mútua Terrassa com a institució?
Sens dubte. De fet, l’altra companya reconeguda, la doctora Maria Jesús Arranz, i jo portem més de 12 anys col·laborant en projectes de farmacogenètica. El que es valora especialment és el treball interdisciplinari: medicina, biologia, tecnologia... És el que es coneix com a projectes STEAM. I aquest ha estat sempre el nostre punt en comú: treballar plegats des de disciplines diferents.
Com valores la tasca que es fa des de MútuaTerrassa en salut mental?
És pionera, tot i ser un hospital més petit que altres. Des de la gerència fins al servei de salut mental, hi ha una aposta clara per una atenció molt personalitzada. Potser altres hospitals tenen més recursos, però aquí hi ha un major desenvolupament de programes i una relació més directa amb el pacient, centrant-nos en les seves necessitats concretes.
Quina importància tenen els centres de salut mental comunitaris en la prevenció i el seguiment de les malalties mentals?
Són fonamentals. Fa uns anys, l’atenció era molt hospitalcèntrica, però ara els centres de salut mental han esdevingut gairebé com l’atenció primària en salut mental. És des d’aquests centres que es desenvolupen projectes comunitaris. L’hospital ha de quedar per a les cures més específiques, però el seguiment diari s’ha de fer al territori.
La salut mental encara arrossega un estigma. Quina seria la millor manera de combatre’l?
El primer pas és parlar-ne obertament. Cal que hi hagi campanyes als municipis, centres cívics, cartells, xerrades... Tot això ja es fa, però hauria de formar part del dia a dia, estar present al carrer. I sobretot, hem d’aconseguir que explicar que tens una malaltia mental no tingui conseqüències negatives. Malauradament, encara passa.
Creus que el fet que Terrassa aposti tant per la recerca la pot convertir en una ciutat capdavantera en salut mental?
Crec que sí. Potser ara encara estem començant, però ja s’apunten línies que poden situar-nos en un paper pioner. Fins ara, la recerca de més qualitat i quantitat es concentrava a Barcelona, però aquí treballem en personalització de l’atenció, integració del pacient i projectes STEAM. És en aquest camí en què podem marcar la diferència.
