Terrassa és una de les ciutats catalanes amb més presència d’amiant. Segons el cens de cobertes amb fibrociment de la Generalitat, al municipi hi ha identificades 1.164 cobertes que contenen aquest material, amb una superfície total de 637.589 metres quadrats. La ciutat figura entre els deu municipis amb més amiant de Catalunya, una realitat estretament vinculada al seu passat industrial i que ara afronta un nou escenari després de l’aprovació de la llei catalana per a l’erradicació de l’amiant, aquest dimecres.
Durant dècades, aquest material es va utilitzar de manera massiva en la construcció gràcies a les seves propietats: era resistent, econòmic, lleuger i oferia una bona protecció davant del foc. Barrejat amb ciment, va donar lloc al conegut fibrociment, popularitzat com uralita, que es va convertir en un element habitual en cobertes, dipòsits i altres estructures industrials.
“L’amiant és un mineral que té la característica de formar unes fibres molt primes. Barrejat amb el ciment donava unes propietats mecàniques molt bones i, a més, tenia el gran avantatge que el seu comportament davant dels incendis era molt bo”, explica Xavier Cañavate, enginyer químic i professor de l’Eseiaat.
A més, la ciutat registra 48,5 quilograms de fibrociment en coberta per habitant, una de les ràtios més elevades entre els municipis amb una forta tradició industrial. Bona part d’aquest material es concentra en antigues naus, construïdes durant la segona meitat del segle XX, quan l’ús del fibrociment era habitual. “La majoria de les construccions industrials, com que la seva funcionalitat està per sobre de l’estètica, és on es va fer servir més l’uralita”, assenyala Cañavate.
Tot i que la comercialització de l’amiant va quedar prohibida a Espanya l’any 2002, la seva presència continua sent visible en nombrosos edificis. En molts casos, aquests materials han superat la vida útil per a la qual van ser dissenyats i es troben en un procés progressiu de degradació.
Quan hi ha perill?
El problema apareix quan el material es deteriora, es trenca o és manipulat de manera inadequada, ja que allibera fibres microscòpiques que poden quedar suspeses a l’aire i ser inhalades per les persones. “Quan respirem aquestes fibres van directament als pulmons i ens fan mal. No és una contaminació que s’acumuli simplement, sinó que realment va danyant els nostres òrgans interns”, explica Cañavate.
Els experts alerten que el risc no es limita als grans edificis industrials. També es poden trobar restes de fibrociment abandonades en terrenys, horts o solars. Amb el pas del temps, la degradació d’aquests materials facilita l’alliberament de fibres al medi ambient.
Una mesura llargament esperada
L’aprovació de la nova llei ha estat rebuda positivament per diverses entitats veïnals, presents al Parlament durant el seu debat, entre d’altres la Federació d’Associacions Veïnals de Terrassa (FAVT). El seu president, Pepe Sánchez, considera que la norma pot suposar “un impuls per avançar cap a l’eliminació definitiva d’aquest material”.
Malgrat això, Sánchez lamenta que “la norma no fixa un calendari obligatori de retirada, de moment no obliga”. Diu també que el cens que fa la Generalitat per detectar l’amiant “és aeri, però aquí no es parla de les parets mitjaneres, dipòsits o canonades”. I insisteix que la seva aplicació dependrà dels recursos econòmics que s’hi destinin: “La llei és important, però ara cal que hi hagi partides econòmiques que permetin fer efectiva aquesta retirada”.
En aquest sentit, reclama més subvencions tant per a particulars com per a empreses, ja que la retirada de l’amiant comporta costos elevats i requereix empreses especialitzades. Segons la Generalitat, l’objectiu és consolidar una línia d’ajuts d’uns 20 milions d’euros anuals per accelerar l’eliminació del fibrociment arreu del país.
Què obliga a fer aquesta nova llei d’erradicació?
La nova llei estableix per primera vegada un marc jurídic específic per accelerar la identificació, gestió i retirada d’aquest material arreu del territori. La norma preveu la creació d’instruments com el Cens Català de Materials amb Amiant, els censos municipals i la Comissió Catalana d’Erradicació de l’Amiant, encarregada de coordinar i fer el seguiment de les actuacions. També contempla l’elaboració d’un Pla Nacional.
La llei fixa obligacions tant per a les administracions públiques com per als propietaris i empreses. A més, les empreses especialitzades en la seva retirada hauran de garantir el compliment de totes les mesures de seguretat per protegir els treballadors i evitar la dispersió de fibres al medi ambient.
El text incorpora un règim sancionador amb multes que poden arribar als 100.000 euros en els casos més greus. La recaptació d’aquestes sancions alimentarà el nou Fons per a l’Erradicació de l’Amiant de Catalunya, destinat a finançar actuacions de retirada, gestió, sensibilització i suport als afectats. Paral·lelament, la Generalitat preveu mantenir línies d’ajuts econòmics per facilitar la substitució del fibrociment, especialment en aquells casos en què el cost de les actuacions pugui dificultar-ne l’eliminació.
