CAÑA DULCE
Inauguració: Anys noranta
Adreça: Carrer de Bartomeu Amat, 92.
Estils de música: Salsa, lambada, cumbia, bachata, etc.
Fundador: Jordi Peña Carbó
Ara ja no se sent tant i no es parla de classes per aprendre’n o locals on poder anar a moure el cos a ritmes llatins o, com també s’havien anomenat, ritmes caribenys. Van fer fortuna a la dècada dels noranta i van començar a treure el cap com a bolets discoteques o escoles on s’ensenyaven els secrets per saber els moviments i no fer el ridícul quan tocava. També eren moments d’eclosió d’altres estils de música després d’estar immersos en el rock i, sobretot, en el que s’anomenava pop espanyol, derivat de la fama de la “movida” madrilenya, que va manar en els vuitanta.
D’aquí i de la iniciativa del Jordi Peña, que si no és un record confús, amb el seu germà havien muntat el pub Sa Barraca, que es trobava al carrer de Sant Francesc número 77 i estava molt de moda en aquells temps, es va fundar el Caña Dulce, una discoteca amb estils com la salsa, la lambada o la cúmbia, tal com anunciaven les seves falques a la desapareguda Radio Club 25. Si tampoc fallen els records de llavors, allí també es donaven classes d’aquestes especialitats que, com es deia a l’inici, estaven llavors en voga i ajudaven en part a sortir una mica del bucle que suposaven la música dance, el rock i el pop.
El seu original
Anar al Caña Dulce a esperar altres sons que no fossin el seu original, era un absurd i, per això, ja hi havia molta oferta espargida per altres locals de la ciutat. Si es volia salsa, aquesta era l’opció idònia i no calia anar a buscar gaire més lluny. La discoteca era molt més lluminosa de l’acostumat, diferent del que es podia veure per altres sales de ball. Les parets eren de color clar i a la barra, habitualment regentada per personal d’aquelles contrades, et podies trobar cistells amb fruita de l’estil caribeny, com cocos o pinyes i altres elements com ocells falsos i vegetació que et transportava a illes d’ensomni.
No li era estrany
El Caña Dulce va anar a petar a un local que no li era estrany això de les discoteques o sales de ball. Al carrer de Bartomeu Amat, alguns anys abans, hi havia el Barro, un altre dels clàssics de la ciutat del postfranquisme, que tenia una estructura ben diferent i que buscava, també, un públic diferent.
El Barro tenia un germà bessó a Sabadell, llavors situat al carrer del Cardenal Gomà, ara el carrer d’En Font i dels Gitanos, en una època en què molts terrassencs anaven a la ciutat veïna a la recerca d’oci, a sales com el Concor o l’Aleph. El Barro egarenc era un local que va fer fortuna en els seus dies i, segur, mai va pensar que allà s’escoltaria salsa.
