El míting que va fer de Terrassa un símbol antifranquista

El 29 de maig de 1976, només set mesos després de la mort del dictador Francisco Franco, Terrassa va viure una jornada que acabaria entrant a la història política del país. El pavelló de l’Sferic, a la Sagrada Família, es va omplir de gom a gom en el que es considera el primer gran míting públic dels comunistes catalans des del final de la Guerra Civil. Una demostració de força del moviment obrer i veïnal de la ciutat, impulsat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Més de 6.000 persones van omplir el recinte i centenars més es van quedar fora sense poder entrar.  “Hi havia gent asseguda a la tarima i a les escales, fins i tot”, recorda Pau Monterde, qui en va presentar l’acte. Banderes republicanes, pancartes i crits de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” van convertir la trobada en un reclam col·lectiu per la democràcia. Oficialment, però, el míting no existia. 

El PSUC era encara un partit il·legal i l’acte es va haver de convocar sota el nom d’“Una opció de futur”. Tot i això, una gran pancarta presidia l’escenari amb el lema “Socialisme en llibertat”.

L’historiador terrassenc Manel Márquez considera que aquell episodi només es pot entendre observant el paper que la ciutat havia tingut durant el franquisme. “Terrassa la Roja no és un eslògan buit. La ciutat tenia un moviment obrer potentíssim i una organització comunista molt forta des dels anys quaranta”, explica. 

Segons Márquez, el PSUC i les Comissions Obreres havien aconseguit guanyar espai públic molt abans de la legalització dels partits. “Hi havia repressió, detencions i tortures, però també una presència comunista evident als barris, a les fàbriques i al moviment veïnal”, apunta. 

El desenvolupament de l’activitat va ser producte d’una coincidència entre el responsable del comitè local del PSUC, Joan Busquet, i un dels responsables de la Brigada Político-Social, el comissari Aníbal Martínez. “Vaig aprofitar per coincidir en un casament. Vaig convidar-lo a un cafè i vaig garantir-li que el míting seria sense cap element que alterés res”, relata Busquet. El context, però, continuava sent extremadament tens. Poques setmanes abans del míting s’havien produït detencions de militants comunistes, com la del terrassenc Domènec Martínez, responsable de les Joventuts Comunistes. 

La idea del míting va circular, sense cap permís oficial, però tampoc cap prohibició directa.  “Ja s’havia fet la vista grossa en moltes ocasions. Aquest quedava autoritzat”, diu Busquet. Mentre al pavelló s’omplia de pancartes reivindicatives i de reclams de llibertat, sorprenentment  Aníbal Martínez seia a la presidència de l’acte al costat del dirigent històric del PSUC Pere Ardiaca. Una imatge trencadora, però també habitual a l’època: la dictadura es  desinflava però esgotava el seu poder com podia. “Ni la dictadura tenia força per continuar igual després de la mort de Franco ni l’oposició tenia prou poder per imposar una ruptura total”, resumeix Manel Márquez.

Malgrat que la premsa del moment va tractar el míting amb prudència, la seva repercussió va ser enorme. “L’acte polític públic protagonitzat per un grup de l’oposició més important dels últims trenta anys”, narrava el Diari de Terrassa -encara “Terrassa Información”-. “Míting multitudinari”, resumia “El Mundo”. “És Terrassa la ciutat pilot de les futures llibertats?”, es preguntava el “Diari de Barcelona”.

Aquell 29 de maig de 1976 va quedar gravat en la memòria col·lectiva de la ciutat com el dia en què Terrassa va demostrar, una vegada més, per què era coneguda arreu com “Terrassa la Roja”.

Testimonis

Joan Busquet: “Allò que havíem somiat durant tants anys es podia començar a fer realitat” 

Joan Busquet, membre del comitè central del PSUC i responsable del comitè local del partit a Terrassa, va ser el gran -i discret- negociador perquè l’acte pogués celebrar-se sense una intervenció policial. “Volíem fer el que en dèiem ‘sortir a la superfície’”, recorda. “Necessitàvem demostrar públicament que el PSUC existia, que tenia força i que la societat estava preparada per una normalització democràtica”. 

La negociació amb Aníbal Martínez, durant un casament, va ser totalment insòlita. “Vaig dir que ell sabia perfectament qui era jo i què representava”, relata. “Li vaig explicar que la voluntat del PSUC no era generar cap incident, sinó demostrar que es podien fer les coses amb normalitat”.

Busquet assegura que el missatge al comissari va ser clar: “Li vaig dir que nosaltres garantíem absoluta normalitat en el míting i que no hi hauria cap element que alterés l’ordre”. El dirigent comunista també va apel·lar al futur immediat que intuïa per al país. “Ell era un home proper a la jubilació, amb família instal·lada a Terrassa. Jo li vaig plantejar que el que convenia era començar a establir una relació normal amb les forces democràtiques”. Malgrat tot, el míting mai va ser autoritzat formalment. “No vam rebre cap permís”, subratlla. “Però el fet és que vam poder preparar l’acte amb normalitat, fer propaganda i omplir la Sagrada Família sense cap intervenció policial”. 

Per a Busquet, aquell episodi només s’explica per la força que el partit tenia a la ciutat. “El PSUC era hegemònic en el moviment obrer, en els moviments culturals i en els moviments veïnals”, afirma. “Només a Terrassa havíem repartit 4.000 carnets durant la clandestinitat, que representaven prop del 10% de tots els carnets del PSUC a Catalunya”.

L’exresponsable local del partit considera que la transcendència històrica del míting és evident, més enllà de la dimensió simbòlica de ser el primer míting comunista públic. Destaca especialment el missatge polític que van voler transmetre. “Hi havia un estigma segons el qual els comunistes no teníem voluntat democràtica. Nosaltres volíem demostrar exactament el contrari: que els canvis socials només podien arribar per vies democràtiques”.

Busquet va ser l’encarregat de tancar el míting. Encara avui conserva viu el record de l’ambient que es respirava dins del pavelló. “Va ser un esclat d’entusiasme”, assegura. “La constatació que allò que havíem somiat durant tants anys es podia començar a fer realitat”. I conclou dient que “va ser una explosió d’alegria, d’acompanyament, d’amistat i de fraternitat”.

Magda Segura: “Quan vèiem la gent entrar, vam sentir una adrenalina increïble”

Magda Segura acabava de sortir d’un període especialment dur quan es va celebrar el míting. Tant ella com la seva parella d’aleshores, Rafael Zoyo, havien estat empresonats durant el franquisme per la seva militància comunista. “Vaig sortir de la presó un any després i fins a principis del 76 vam estar a Palència ajudant presos polítics a trobar feina”, recorda. 

Segura formava part del comitè local del PSUC i era una de les encarregades d’organitzar la militància a Terrassa. Tot i la clandestinitat, assegura que a la ciutat “tothom sabia qui era comunista o sindicalista. Hi havia molta simpatia cap a nosaltres”, explica. 

El que ningú esperava era la magnitud de la resposta ciutadana. “A mesura que la gent entrava i vèiem que allò s’omplia i que centenars de persones es quedaven fora, vam rebre una injecció d’adrenalina increïble”. Per a Segura, la fotografia del comissari franquista assegut a la presidència del míting és històrica. “Era el reflex que alguna cosa havia de canviar i que la legalització del partit era imparable”.

Durant l’acte, ella va intervenir per parlar dels drets de les dones, una qüestió que considerava central dins la lluita democràtica. Encara avui recorda perfectament la reacció del públic. “Les dones presents m’interrompien cridant ‘Visca, visca, visca, la dona comunista!’. Va ser molt emocionant”, explica.

Aquell esperit quedava resumit en la pancarta que presidia l’escenari: “Socialisme i llibertat”. “Per nosaltres era fonamental defensar que el socialisme només seria possible a través de la democràcia, la llibertat i els drets humans”, afirma. Una idea que, cinquanta anys després, continua reivindicant.

Pau Monterde: “Vaig dir que allò era una illa de llibertat, però que la llibertat s’acabava a les portes del pavelló”

Pau Monterde tenia només 26 anys quan va presentar el míting. Tot i que va ser batejat amb el nom d’“Una opció de futur”, Monterde va deixar-ho clar des del primer moment. “Quan vaig obrir l’acte vaig dir que commemoràvem el 40è aniversari del PSUC”.

El presentador recorda un pavelló absolutament desbordat. “Els diaris parlaven de 6.000 persones i algunes revistes de 8.000. Jo només sé que estava tot ple: passadissos, grades i fins i tot la gent asseguda a la tarima, i centenars es van quedar fora”.

L’ambient era festiu i de celebració. “Hi havia una mobilització per omplir aquell pavelló i demostrar que hi érem”. Per a Monterde, el míting servia també per trencar prejudicis. “El franquisme presentava els comunistes com si fossin monstres. Actes així demostraven que érem gent normal”.

Abans de tancar l’acte, va llançar un missatge d’alerta que encara recorda perfectament: “Vaig dir que allò era una illa de llibertat, però que la llibertat s’acabava a les portes del pavelló”.

Rafael Zoyo: “Es donaven les condicions, però sense la intel·ligència i l’audàcia del PSUC no hauria estat possible”

Rafael Zoyo, treballador metal·lúrgic i dirigent sindical de CCOO, va ser un dels oradors del míting. “Va tenir una gran repercussió social, el PSUC tenia una enorme influència entre la població gràcies a la seva presència als sectors productius i intel·lectuals”.

Per a Zoyo, el míting només es pot entendre en el context de la conflictivitat social del moment. “Objectivament, es donaven les condicions, però sense la intel·ligència i l’audàcia del PSUC no hauria estat possible”. També creu que va marcar un punt d’inflexió dins mateix del règim. “Molts membres de l’aparell administratiu i repressiu començaven a negociar i fins i tot a col·laborar amb iniciatives de l’oposició democràtica”.

El sindicalista admet que gairebé no recorda el contingut exacte del seu discurs. El que sí conserva intacte és el record emocional de la jornada. “Ho vaig viure com una gran festa democràtica i amb cert orgull, però també amb nervis per la responsabilitat”.