Vint anys després de començar, Els Amics de les Arts continuen demostrant que la seva fórmula manté intacta la capacitat de connectar amb el públic. En plena gira commemorativa de les dues dècades de trajectòria i després de publicar el senzill Segurament t'estimo, el grup afronta una nova etapa sense renunciar a l'essència que l'ha convertit en un dels grans referents del pop català. Abans del concert de Festa Major a Vallparadís, aquest divendres a les 23.59 hores, Joan Enric Barceló atén al Diari de Terrassa, explica que el grup té més energia que mai, i revela el vincle dels Amics amb Terrassa...
Fa vint anys que vau començar gairebé sent una banda d'amics, mai més ben dit. Quan mireu enrere, què és el que més us sorprèn del grup i de l'icona que heu acabat construint en aquest país?
Potser això que es diu a vegades: “Ho vam fer perquè sabíem que era impossible”. Quan ho estàs vivint, no n’ets tan conscient, però amb el temps t’adones que sostenir un projecte així durant tants anys és molt difícil. Hem tingut la sort que, just quan la il·lusió podia haver començat a afluixar, va arribar la professionalització. Després també ens han passat coses que haurien pogut debilitar el grup, com passar de quatre a tres integrants, però crec que ens han acabat enfortint. Sempre hem intentat convertir cada moment vital en una oportunitat i buscar nous estímuls.
I ara què diries que us queda per explorar després de dues dècades? Perquè pràcticament ho haureu viscut tot...
Com a grup, pràcticament tot. El gran repte amb què m'aixeco cada dia és pensar que la millor cançó encara no l'hem fet. Moltes vegades es confonen les trajectòries dels grups amb les grans fites, com omplir el Sant Jordi o altres escenaris emblemàtics. Però, més enllà d'això, la gran victòria és que encara ens podem mirar a la cara tots tres i dir-nos que continuem fent això perquè, sí, és la nostra feina, però sobretot perquè hi ha alguna cosa compartida que ens continua movent. Jo seria molt feliç si el meu futur s'assemblés bastant al meu present. Això ja és una gran victòria.
El vostre últim senzill, Segurament t'estimo, sona molt a Els Amics de les Arts, però alhora us atreviu amb elements nous, fins i tot al videoclip. Què buscàveu amb aquest canvi?
La nostra màxima és que tot ha de continuar sent estimulant, divertit i nou. Estem convençuts que al nostre públic li agrada veure’ns explorar. En aquest disc hem canviat tots els ingredients possibles, igual que quan vam fer deu anys: hem canviat d’estudi, de productor, de manera de treballar i de metodologia. La gent ho percep, però continua identificant-hi Els Amics. Aquest és el gran premi.
Amb tantes cançons plenes de personatges, històries i missatges, escriviu més des de la imaginació o des de l'experiència?
Una mica de tot. La imaginació hi és sempre, però moltes vegades parteix d'una experiència real, encara que no sigui una història completa. Per posar un exemple, L'home que treballa fent de gos. Aquesta cançó va néixer arran d'una situació que vam viure nosaltres. Durant un període molt concret vam passar de no ser coneguts a començar a ser molt populars, i ens trobàvem gent que ens parlava com si ens conegués de tota la vida. Era una sensació molt estranya. Vam pensar que allò era un bon punt de partida per a una cançó, però no volíem explicar literalment el que ens passava. El que vam fer va ser portar aquella sensació a un altre univers, a una altra història, mantenint intacta l'emoció. La vida és una font inesgotable de temes, però després cal vestir-los amb la millor història possible.
Quin vincle teniu amb Amics de les Arts d’aquí Terrassa?
El vincle és absolut. Quan ens vam presentar, el setembre del 2005, la meva parella vivia a Terrassa i un dia em va portar a fer un cafè als Amics de les Arts. Just aleshores necessitàvem un nom per enviar una maqueta d'un grup que encara ni tan sols existia. Érem companys de pis, però no teníem banda. Quan ens vam preguntar quin nom li posaríem, vaig dir: "Mira, aquest lloc es diu Els Amics de les Arts. Per què no ens diem així?". Ens va semblar un nom fantàstic i, com que pensàvem que no arribaríem gaire lluny, ens el vam quedar. Per tant, el vincle és total, encara que no tinguem una relació personal amb la gent de l’entitat.
Sembla que encaixava amb vosaltres, el nom...
Sí, representava molt bé la nostra filosofia: volíem continuar sent amateurs de l’art durant tota la vida. Volíem ser una mena de pont entre els artistes i el públic. El nom explica molt bé aquesta manera d’entendre la música i també el fet que sempre ens ha agradat tocar moltes disciplines: la música, el teatre, el cinema... Fins i tot vam convertir en tradició que, cada vegada que tocàvem a la Faktoria d’Arts, acabàvem el concert anant amb qui volgués fins a la porta d’Amics de les Arts per fer-nos una fotografia. No sé si a l’entitat els ha fet tanta gràcia com a nosaltres, però Terrassa forma part de la nostra història.
Quin record conserveu dels concerts a Terrassa?
Molt bo, sempre ha estat un territori molt amic. Als nostres inicis vam participar en molts cicles de la zona. Després de Barcelona, el Vallès va ser el territori natural on vam començar a créixer. Hem tocat moltes vegades a Terrassa. A Festa Major recordo el concert als Ferrocarrils, però també els concerts a la Faktoria d’Arts, a La Clave o a l’Auditori Alfons Vallhonrat.
Ara que esteu immersos en aquesta gira dels vint anys, com us esteu sentint damunt l'escenari?
És una situació curiosa perquè conviuen dues realitats: estem treballant en cançons noves, però al mateix temps recuperem peces de fa vint anys. Està sent molt bonic. Acompanyant-nos al Dani, al Ferran i a mi, a la banda hi continuen en Pol i en Ramon, i ara hi hem afegit un trio de vents que recuperem de tant en tant. Quan revisites discos com Bed & Breakfast, Espècies per catalogar o El dinosaure, et retrobes amb unes sonoritats que demanen aquests vents. També és una excusa preciosa per ampliar la banda durant una temporada. La veritat és que no podem estar més còmodes. El fet de portar un trio de vents format per tres noies que, a més, també canten, ens dona moltíssims recursos sobre l'escenari. Ara ja hem superat aquell moment inicial d'adaptació. Els primers concerts dels vint anys eren els primers amb aquesta nova formació i encara estàvem trobant l'equilibri. Ara, en canvi, ja estem en aquell punt en què simplement gaudim dels concerts.
