Quina energia podem esperar del teu directe a la plaça Nova? El meu repertori és ampli, així que jugo molt amb les dinàmiques. Hi ha molts moments per cantar, ballar i saltar. És un directe amb molta interacció amb el públic; plantejo els concerts de festa major de manera molt semblant als dels festivals. A més, com que hi ve gent de tres generacions, des de joves de 20 anys fins a persones de 50, intento barrejar els grans èxits de tots els discos amb temes nous, perquè cadascú vol escoltar unes cançons concretes, no?
No és la teva primera vegada a Terrassa. Què recordes? En recordo una reacció molt bona. La gent estava com boja; és un públic molt obert a escoltar i gaudir. Macaco és un viatge. Defensem que Macaco soc jo, però m’acompanyen grans músics que són dels millors del món. Hi ha el Muchacho aportant la rumba catalana, un dels millors bateries del Brasil, el baixista francocamerunès Jules Bikôkô i la rapera veneçolana Bren. Plegats reivindiquem justament això: la mescla, l’eclecticisme i que tots som un.
En plena era de les pantalles i els efectes visuals, apostes per un directe “fet a mà”. Soc amant de la música urbana i el hip-hop, i tot i haver utilitzat l’electrònica en altres discos, la base actual de Macaco és el so fet a mà. Hi ha una tendència mundial molt potent de reivindicar la música tocada i la cosa de veritat; d’aquí a poc serà més modern algú tocant la guitarra al voltant d’una foguera que un altre amb vint pantalles. Amb l’explosió de la intel·ligència artificial, que et separa de la terra, cal tornar enrere per anar cap endavant. Una bona lletra i un bon directe no necessiten focs artificials, sinó bons músics, tot i que també jugo amb la teatralitat i els elements surrealistes.
“Futuro Ancestral” és justament això: un viatge per les músiques d’arrel buscant que els temes respirin amb naturalitat? Totalment. És un disc on hi ha rumba catalana, rumba flamenca, afrobeat, cúmbia... Sempre dic que soc del Mediterrani, però que tots els mars estan connectats. He crescut amb gent d’arreu del món i he estat molt connectat amb les músiques d’arrel. Hi ha elements moderns a la producció, però tenen a veure més amb la mescla que amb l’electrònica. També hi ha “slam poetry”, una espècie de rap i lletres més iròniques com “Sube el nivel del mal”, o altres com la rumba de “Si no lo creo, no lo veo”.
Les lletres reivindicatives són una part important del teu treball. Tinc lletres que s’han convertit en himnes, però també cançons d’amor plenes de poesia, com les del disc “Historias Tattooadas”, que es van fer virals a tota Amèrica. Parlo del que sento i em ve de gust; no tens per què ensenyar només un color perquè les persones som moltes coses. M’agrada reflectir-ho a la música, destacant la cultura comunitària contra l’individualisme. De fet, ja preparo un altre disc, amb una metàfora sonora sorpresa, que anirà acompanyat d’un documental i d’un conte que he escrit amb una il·lustradora molt potent.
Quin és el secret per mantenir-te ferm sense cedir a la pressió comercial? Ningú m’ha regalat res, però soc un afortunat per haver tocat tota la vida des de molt jove. Tot i que em va molt bé, hi ha vegades que penso que estic més orgullós dels meus “nos” que dels meus “sís”. Ser totalment coherent en aquesta vida és impossible i tots vivim amb contradiccions. He dit que no a coses i no ho entenien: “Com pots dir que no a aquesta campanya, series multimilionari i ompliries estadis!”. Alguna vegada m’hauré equivocat, però intento seguir sempre el camí de la intuïció i l’estómac.
Com et defineixes? Soc una persona a qui li agrada somiar. Si pertanyo a algun lloc, és al món dels somnis; aquesta seria una mica la meva nacionalitat. No m’agrada seguir el corrent per sistema. És una mica com deia l’Eduardo Galeano, allò de “sentipensant”, però més sentint que pensant. M’he hagut de buscar la vida, i el meu motor és la il·lusió. Escric fins a les tantes, i sovint em llevo dues vegades al mig de la nit pensant en paraules i agafant el mòbil per gravar-les. Aquest és el meu motor i no em sé guiar per res més.
Has fet moltíssimes col·laboracions. Com veus l’escena actual? He col·laborat moltíssim des de fa anys, i molt abans que es posés de moda, amb artistes d’estils i llocs molt diferents, com Valeria Castro o Sílvia Pérez Cruz i molts altres. Però a l’últim disc he decidit no posar-hi ningú. Actualment estem en un moment on a la indústria musical hi ha una pujada d’ego que ni t’imagines; molts artistes s’han flipat molt. He tingut col·laboracions meravelloses i d’altres on he pensat que tant de bo no ens haguéssim conegut mai, com la cançó (somriu). La gent es guia massa pels falsos termòmetres de les xarxes socials. Cal baixar una mica i tocar de peus a terra.
