Romàntics, somiatruites i rondallaires com sols ells saben ser, Els Amics de les Arts van enamorar un cop més Terrassa amb la seva prosa feta música. El trio barceloní va tornar a demostrar l'estima que professa per la ciutat a la qual en deu el nom de la banda. Així mateix es va encarregar d'assenenyalar-ho Dani Alegret tan aviat com va tenir ocasió, durant la seva primera intervenció entre temes.
Van obrir la nit amb força amb clàssics com "Ja no ens passa", "Les coses" o "El seu gran hit", que van fer vibrar un Vallparadís que feia goig. Encara que, si un "hit" va acabar d'encendre el parc va ser l'excentricitat i a la vegada melancolia de "Citant Mercè Rodoreda". I és que Els Amics saben conduir perfectament el públic a través de diferents estats d'ànim. Amb "No ho entens", van lluir el seu esperit més desacomplexadament vulnerable i proper, entre lletres i notes dolces plenes de sentiment.
Però la pausa emocional va durar més aviat poc. La banda va estrenar orgullosa "Segurament t'estimo" en un directe al Vallès, arrencant alguns càntics contraris cap a poblacions veïnes. Va ser doncs, una de les primeres vegades que cantaven en concert una cançó plena de dubtes i contradiccions amoroses. Qui no dubtava un pèl sobre l'amor que sentia era el públic terrassenc, completament bolcat amb els ritmes trencadors d'aquest nou tema.
L'esbojarrada lletra de "L'home que treballa fent de gos" semblava marcar l'inici del comiat. Però la banda encara en volia més. El públic, també. Després d'una finta d'abandonament, Els Amics de les Arts van tornar a l'escenari amb una bandera egarenca a les mans. I, seguint amb el símil futbolístic, ho van fer amb "4-3-3", una de les cançons més celebrades de la nit.
Però encara quedava el moment més especial. Ferran Piqué tot just va deixar caure les primeres notes de "Louisiana o els camps de cotó" quan el públic va prendre el relleu. Joan Enric Barceló ni tan sols va poder començar a cantar: centenars de veus van interpretar a cappella els primers versos davant la mirada emocionada dels tres músics. Un d'aquells instants que expliquen per si sols la connexió entre una banda i el seu públic.
I el final només podia arribar amb un altre himne: "Jean-Luc". L'èxtasi es va desfermar definitivament per posar el punt final a una actuació d'aquelles que deixen empremta i que Terrassa recordarà durant molt de temps.
