Els casaments revifen, però cada cop menys a l’Església: “Sempre hem estat cridats a la vocació del matrimoni”

El matrimoni fa temps que no es concep amb la importància que tenia temps enrere. Ara bé, mai ha desaparegut. De fet, les dades més recents apunten a una revifada de casaments, amb xifres properes a inicis del segle XXI. El que sí que ha fet un tomb és la via de dur a terme aquest enllaç. El 2025, l’Ajuntament de Terrassa va oficiar 286 matrimonis, la xifra més alta des que hi ha registres (1995), mentre que les parròquies de la ciutat en van registrar 80. Alhora, les estadístiques de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostren que el matrimoni civil s’ha convertit en l’opció clarament majoritària, per sobre dels religiosos.

L’evolució no ha estat lineal. Les xifres del conjunt de matrimonis registrats a Terrassa van passar dels 969 del 2007 als 682 del 2009, en plena crisi econòmica. Després d’uns anys de recuperació i oscil·lacions, el 2015 es va produir una nova davallada, fins als 639 matrimonis. I el 2020, amb la pandèmia, el total va caure fins als 621, respecte dels 830 del 2019.

Des d’aleshores, la recuperació ha estat irregular, però les dades més recents són positives. El 2023 es van registrar 695 matrimonis a Terrassa i el 2024, es van enfilar fins als 882, segons l’INE. Aquesta última xifra s’acosta als màxims de la dècada anterior, tot i que encara queda per sota dels 1.006 matrimonis del 2004. La sociòloga terrassenca Berta Marcet, però, demana prudència a l’hora d’interpretar el repunt. “El que sí que es veu és una recuperació. Falta temps per parlar de tendència o no. Es pot parlar de l’efecte ‘tap’ de la pandèmia, amb casaments que s’havien de celebrar que es van haver de posposar”, apunta. La sociòloga hi suma un factor menys evident: “La inestabilitat administrativa i social fa que molta gent que potser no es casaria, ara, pensin en arreglar els papers”. 

També assenyala un possible augment dels matrimonis en què almenys un dels cònjuges és d’origen estranger, una realitat que creix amb la població immigrada. Quan les parelles són de països diferents, explica, el casament “és una manera d’assegurar la institució”.

Ara bé, Marcet descarta que el repunt respongui a un retorn als valors tradicionals. “No es podria afirmar que aquest creixement respon a aquesta tendència”, diu. Si hi ha una moda, creu que té més a veure amb el mercat: “La indústria al voltant dels casaments s’ha modernitzat molt, i ha sabut oferir un producte més atractiu”, indica.

L’Església perd pes

El canvi més profund que mostren les xifres és el del lloc on es casa la gent. El 2004, Terrassa registrava 325 casaments a l’Església i 178 a l’Ajuntament. El 2025, n’hi ha 80 a l’Església i 286 a l’Ajuntament. Les dues vies de casament es creuen el 2010, quan l’Ajuntament passa per primer cop al davant, i la distància no ha parat de créixer des d’aleshores. En paral·lel, els matrimonis religiosos -no necessàriament només per l’Església- han passat de gairebé un 28% del total el 2010 a un 10% el 2024, segons l’INE.

Per al mossèn Fidel Catalán, vicari del Bisbat de Terrassa, és el reflex d’un procés de fons. “Ens trobem en un procés de secularització creixent, en el qual la societat ha deixat de ser de règim de cristiandat en la seva globalitat”, explica. Hi afegeix altres factors: la baixa natalitat, les crisis econòmiques que afecten el poder adquisitiu i una societat “més plural en opcions religioses i en procedències culturals”.

Ara, però, el vicari també percep un canvi de signe. “Hi ha un cert creixement, petit, però real. Estem recuperant les xifres justament anteriors a la pandèmia”, assegura. Les dades li donen la raó: els matrimonis religiosos van tocar el mínim el 2020, amb 43, i el 2024 en són 92, per sobre dels 60 del 2019.

Segons Catalán, qui es casa avui a l’Església ho fa “majoritàriament per convicció i sentit religiós i sense pressió social, amb un desig de més autenticitat”. Ho explica per un motiu pràctic: “Avui en dia no necessiten casar-se per viure junts”. Per això, assegura, “els qui trien l’Església ho fan per un sentit religiós”, tant si són cristians molt implicats a les parròquies com si no van a missa però hi veuen un sentit espiritual.

Casar-se és car

Tant la sociòloga com el vicari coincideixen en un punt: l’economia pesa. Catalán recorda que les baixades “comencen amb la crisi del 2008-2009, de la qual no ens hem acabat de recuperar”. Això, diu, sumat a la crisi de l’habitatge i l’alt cost de la vida, frenen moltes parelles. “Avui en dia, quan un es vol casar vol tenir-ho tot assegurat”, apunta. 

Marcet hi veu el mateix fenomen des d’una altra òptica. “Casar-se és car”, resumeix. Segons diversos estudis de diferents empreses organitzadores d’esdeveniments, una casament a Catalunya, durant el 2025, costava de mitjana 20.000 euros per a 80 convidats. Això explica, afegeix, que l’edat de matrimoni hagi avançat molt: “La gent es casa quan ja té estabilitat laboral”, explica, de manera que no considera que sigui fàcil per a joves. 

I el matrimoni, malgrat tot, no ha perdut el seu pes simbòlic. “Ja no és una obligació, però continua tenint un simbolisme social que no ha perdut. Continua sent important”, conclou Marcet.

“Sempre hem estat cridats a la vocació del matrimoni”

Qui millor que dues persones que s’han casat fa poc, l’una per la via civil, i l’altra, per l’Església, per a entendre els motius d’una tria o altra i, sobretot, el perquè casar-se. Per a Pol Roig i Patricia Saura, de 45 anys, el matrimoni va arribar de manera natural. El passat cap de setmana es van casar a l’Ajuntament. Ha estat el segon matrimoni per a tots dos. En canvi, Carlota Clusella, de 24 anys, tenia clara des de sempre la voluntat de casar-se per l’Església amb la seva parella, en Miquel, amb qui comparteix la fe catòlica.

En el cas de Roig i Saura, la decisió va anar prenent forma a mesura que avançava la relació. “No és que no ho tinguéssim clar, és que no ens ho havíem plantejat”, explica Roig, La parella va optar per la via civil perquè cap dels dos no té una vinculació especial amb la religió catòlica. Això no vol dir, però, que volguessin renunciar a una boda tradicional: “Som clàssics, volíem cerimònia amb entrega d’anells”. 

Més enllà de la celebració, Roig atribueix al matrimoni una funció pràctica i de protecció. Ell havia enviudat després del seu primer casament i explica que, durant el procés de dol, la pensió de viduïtat li va proporcionar un suport important. “Si a qualsevol persona li pot passar, que almenys tingui una ajuda”, reflexiona. Per això, considera que casar-se també és una manera de preveure possibles situacions futures i de disposar de cobertura. Així, per a Roig, el matrimoni significa, “tirar endavant com una unitat familiar”.

Carlota Clusella es va casar fa menys d’un any amb en Miquel, de 26 anys, amb qui compartia la seva manera d’entendre la relació i la fe. “Sempre ens hem sentit cridats a aquesta vocació, la del matrimoni”, afirma. En el seu cas, doncs, la dimensió religiosa no és un element afegit a la cerimònia, sinó el motiu central per optar-hi: “Ens encanta com Déu i l’Església van pensar el matrimoni, i procurem viure-ho així”. Clusella rebutja que casar-se impliqui perdre llibertat. Ho entén com una decisió de posar la parella al centre: “Ho veiem com no renunciar a la nostra llibertat per prioritzar el bé de l'altre, abans que el propi”. 

Ambdues experiències parteixen de motivacions diferents: la consolidació d’una unitat familiar, i la idea del matrimoni com a vocació compartida. Tots dos, però, han trobat en el casament una manera de donar forma i sentit al projecte de vida que volen compartir.