De guàrdia a l’ADF de Terrassa van rebre la petició: “Quan ens van demanar si podíem muntar un equip per anar a ajudar, no vam dubtar-ho ni un segon. A tots ens agradaria que ens vinguessin a donar un cop de mà”. Amb aquesta convicció, l’Uri Porras i el seu company Sergi Carbonell van deixar la seva rutina a Terrassa per sumar-se, com a voluntaris, a les tasques d’extinció d’un dels focs més greus de l’estiu a l’Estat. L’incendi, iniciat el 14 d’agost, ha calcinat milers d’hectàrees al Parque Natural del Lago de Sanabria (Zamora) i ha obligat a evacuar pobles sencers.
El relat de l’Uri deixa clara la duresa de les condicions. “Ens aixecàvem a les sis del matí i feia sis o set graus, molt fred. Com pot ser que faci aquest fred i el foc no pari? Cal entendre que les coses no només cremen per la calor.” A més, l’orografia agreujava la situació: “El terreny era bastant complicat on havíem de passar com si fóssim una cabra.” L’accessibilitat era tan limitada que fins i tot l’avituallament es va fer per via aèria: “El menjar el van portar helitransportat perquè els llocs eren de molt difícil accés.”
Malgrat que assegura que mai es van trobar en una situació límit, Porras reconeix que la sensació d’indefensió era present: “Tenies el foc bastant a prop, una mica descontrolat… només tenia una eina manual, una ampolla d’aigua, un entrepà. Et veies dient: si ara d’aquí surt un foc i ens atrapa, com ho podem defensar?” Tot i això, la voluntat d’ajudar superava qualsevol temor.
- Els dos voluntaris de l'ADF de Terrassa a Zamora
- Uri Porras
Solidaritat i companyonia
La comunicació amb la resta d’efectius, recorda Porras, va ser increïble: “Vam coincidir amb gent de tota Espanya i semblava que haguéssim treballat junts tota la vida”. Des de Madrid fins a Sevilla, passant per brigades de Burgos o equips d’altres punts de Castella i Lleó, la barreja de voluntaris i professionals va funcionar de manera sorprenentment natural. L’Uri explica que, malgrat no conèixer-se prèviament, “no ens faltava de res ni cap ajuda entre nosaltres, cadascú sabia què havia de fer i ens complementàvem perfectament”. Una connexió espontània que, diu, els va donar confiança en un escenari hostil i on el perill podia aparèixer en qualsevol moment.
Més enllà de la dimensió humana, els voluntaris també es van endur un aprenentatge tècnic de gran valor. Si a Catalunya les ADF acostumen a treballar amb línies d’aigua per intentar frenar els focus incipients, a Porto de Sanabria l’orografia muntanyosa i l’absència de vies d’accés van obligar-los a treballar exclusivament amb eines manuals. “Aquí estem més acostumats a treballar amb punts d’aigua, però allà només hi havia accés per helicòpter i tot es feia manualment. Ha estat com un examen real de què vam aprendre a la formació prèvia”, relata. Aquest canvi de metodologia, segons Porras, els va posar a prova físicament i mentalment.
L’Uri i en Sergi, a través de vídeos a les xarxes, han estat explicant la seva experiència a Zamora: “Volíem que la gent sabés el que estem fent i el que està passant. Si un nen un dia veu un ADF pel carrer, sàpiga a què ens dediquem i pensi: vull ser com ells”.
Porras, que també va intervenir en episodis com la DANA, recorda amb emoció com els veïns els van rebre entre llàgrimes i aplaudiments: “t’ho faciliten tot, t’aplaudeixen i ploraven de l’agraïment. Són experiències que et fan créixer i que sempre m’acompanyaran.” Una barreja d’orgull, responsabilitat i compromís que, diu, marca de per vida qualsevol voluntari que ha estat al front de les flames.
