Escoles amb mig segle d'història: "Captar l'atenció dels alumnes cada cop és més difícil"

Institut Escola Antoni Ubach i Soler (Ca n’Anglada)

L’Institut Escola Antoni Ubach i Soler és avui un dels centres amb un percentatge més alt d’alumnes procedents del mateix barri. Tot i això, Ca n’Anglada és molt diferent de com era fa cinquanta anys. Als anys noranta, una important onada migratòria —sobretot d’origen magribí— va transformar profundament el barri i va convertir la multiculturalitat en un dels seus trets més definitoris. Avui, aquesta realitat està completament normalitzada: la gran majoria d’alumnes són fills d’immigrants, però han nascut al barri i s’hi identifiquen plenament.

Segons la directora, Montserrat Álvarez, aquest context social condiciona positivament moltes de les línies de treball del centre. “Ens hem incorporat al projecte Comunitats d’Aprenentatge perquè ens ajuda a transformar la realitat educativa i a millorar la convivència amb actuacions basades en l’evidència científica”, explica. L’escola manté, a més, un vincle actiu amb les entitats del barri, com l’associació veïnal, el Casal de la Gent Gran i, de manera especial, la Mesquita, un espai clau en el dia a dia de moltes famílies.

Des del 2020, el centre també imparteix l’ESO, fet que, segons Álvarez, “ha estirat aquesta complexitat fins a la secundària”, però que ha permès donar continuïtat educativa a l’alumnat del barri. La directora destaca la implicació creixent de les famílies i el treball conjunt per mantenir viu el català- debilitat per les característiques culturals del barri- , per exemple, amb activitats de lectura universal en aquesta llengua.

Salvador Vinyals i Galí (Torre-sana | Vilardell)

L’Escola Salvador Vinyals i Galí ha evolucionat en paral·lel al barri de Torre-sana/Vilardell. Segons la directora, Rosanna Miquel, “l'ensenyament ha canviat molt en les darreres dècades”. Avui, les aules demanden noves respostes: “Ara s’han de buscar metodologies per captar l’atenció dels alumnes, perquè connectin”. Malgrat aquest repte, Miquel observa un augment del sentiment de pertinença i de les ganes de venir, fruit de la presència activa del centre al barri, “tant de portes cap endins com cap enfora, col·laborant amb l’associació veïnal, l’esplai o aprofitant el poliesportiu”. La continuïtat generacional és un valor destacat: “Per sort, un alt percentatge dels alumnes són fills de pares que van passar per aquí”, diu la directora. Aquest arrelament facilita que les famílies s’impliquin i segueixin el dia a dia del centre.

Com en altres centres, l’ús del català és un tema rellevant. “Intentem comunicar-nos amb ells en català i els convidem a mirar dibuixos en català, però és molt difícil que els surti de manera natural”, comenta Miquel. La composició sociolingüística del barri —majoritàriament castellanoparlant o d’origen estranger— limita la presència de la llengua fora de l’escola. Malgrat les dificultats, la multiculturalitat es projecta com una fortalesa. El centre treballa perquè els alumnes “puguin sentir-se identificats amb les seves cultures dins del centre.

Institut Escola Pere Viver (Pla del Bonaire)

“Ara, si vols que els nens t’escoltin, has de fer malabars”, riu la directora de l’Institut Escola Pere Viver, Lídia Jové. Assegura que l’alumnat actual “és molt més visual i necessita aquests inputs per posar atenció”, un dels canvis més evidents que ha percebut amb el pas dels anys. També observa que els estudiants tenen inquietuds diferents i que el centre ha d’oferir espais per pensar i qüestionar-se la realitat, perquè “necessiten canals per expressar allò que senten i interpreten”.

Segons Jové, els canvis demogràfics del Pla del Bonaire també han arribat a l’escola. L’envelliment del barri ha fet que “cada cop hi hagi menys nens del barri i més alumnes d’altres zones de Terrassa”, una tendència que s’ha anat intensificant en els últims cursos. A això s’hi suma l’arribada creixent de famílies nouvingudes, no només d’origen estranger, sinó també procedents de municipis del voltant de Barcelona. Un fenomen, diu, lligat als nous barris residencials que s’han anat construint entorn de Bonaire.

Jové recorda que la reforma urbanística impulsada als voltants l’any 1992 va canviar completament la relació del centre amb la ciutat. Des de llavors, el Pere Viver és “una escola molt oberta a tota Terrassa”, ben connectada i amb un alumnat cada vegada més divers.

Escola Pau Vila i Dinarès (Can Jofresa)

50 anys després de la seva inauguració, l’Escola Pau Vila i Can Jofresa han evolucionat profundament. Quan va obrir portes el 1974, el centre es va convertir en un punt de trobada per als primers veïns d’un barri acabat de construir, format sobretot per famílies treballadores arribades de diverses zones de l’Estat. Mig segle més tard, el barri presenta una realitat molt diferent, marcada per l’envelliment i per l’arribada de noves onades migratòries. Aquesta transformació social s’ha reflectit a les aules: avui, prop del 90% de l’alumnat és d’origen estranger. Des del centre expliquen que aquest canvi ha estat un dels més significatius i també un estímul per adaptar-se a noves necessitats. Un dels reptes principals és el manteniment de la llengua catalana, una tasca que, segons l’equip directiu, requereix constància, ja que la majoria d’alumnes no la utilitzen en l’àmbit familiar. Tot i això, fomenten el català a classe i al menjador, procurant que la comunicació sigui natural i quotidiana.

La diversitat cultural ha reforçat valors com el respecte i la convivència, i ha convertit el Pau Vila en un espai on les diferències s’entenen com una riquesa. L’escola també ha orientat part del seu projecte a treballar la gestió emocional i les habilitats socials, conscients que alguns infants viuen realitats complexes. Mirant enrere, el centre constata que el vincle amb el barri ha canviat, però continua treballant per ser un referent educatiu i de cohesió per a tota la comunitat.

Escola Josep Ventalló (Can Parellada)

Fa cinquanta anys, el Josep Ventalló era l’única escola del barri de Can Parellada, en un moment d’expansió del veïnat i amb una elevada demanda educativa. Amb el pas del temps, però, la baixa natalitat ha fet que l’escola passi de dues línies a només una. Tot i mantenir una filosofia tradicional i oberta, la directora, Gemma Fernández, explica que el centre ha actualitzat les metodologies per adaptar-se a les necessitats actuals dels alumnes. “Hem incorporat projectes que els motiven molt més i activitats de relaxació perquè puguin focalitzar millor”, comenta.

Segons Fernández, un dels factors que influeixen en la manca d’atenció és l’ús constant de pantalles. Per això, celebra que s’hagi restringit la seva presència als centres educatius. El Josep Ventalló ha evolucionat en paral·lel al barri. Avui acull tant infants de famílies que sempre han viscut a Can Parellada, com d’altres que han arribat procedents d’arreu.

En un entorn majoritàriament castellanoparlant i amb una diversitat cultural creixent, el manteniment del català continua sent un repte. El claustre treballa perquè l’ús de la llengua sigui natural en el dia a dia, tot i que sovint costa quan no es parla fora de l’escola.

Malgrat això, la directora destaca la bona predisposició de les famílies, d’origen estranger o castellanoparlant, que participen en els cursos de català del centre, un fet que reforça el vincle amb la comunitat educativa.

Escola Marià Galí (Can Boada del Pi)

Quan celebren el mig segle, l’Escola Marià Galí viu un moment de consolidació que el centre valora molt positivament. La directora, Lídia Rovira, explica que l’escola es troba en una etapa especialment estable: “Haver passat de tenir dues línies a només una ens ha donat molta tranquil·litat, i això s’ha de sumar al fet que estem en un espai molt obert i envoltat de natura”. Aquest entorn, destaca, contribueix a crear un clima educatiu serè i proper.

Pel que fa a les famílies i l’alumnat, Rovira reconeix que, com a tota la ciutat, la composició de les aules ha canviat en les darreres dècades. Tot i això, subratlla que “les famílies del nostre centre estan implicades i senten el Marià Galí com a seu, tant els veïns de tota la vida de Can Boada del Pi com els nouvinguts”. La directora valora especialment la relació amb el barri i el fet que “moltes famílies no travessen la via i opten per l’escola del barri”.

Pel que fa al català, Rovira admet que els alumnes “no parlen massa el català, però ho fan per vergonya i no pas per desconeixement”. Per això, el centre treballa per fomentar l’estima i el respecte per una llengua que consideren “identitat de tot un poble”.

Finalment, la directora apunta que els alumnes arriben amb més dispersió que abans, però entén que cal adaptar-se: “No cal canviar la base, sinó orientar l’atenció cap als nous interessos dels infants.” De fet, el centre ha intentat mantenir-se fidel a la línia tradicional i “no deixar el llibre”, un fet que diuen "els ha ajudat a no tenir una excessiva dependència o fer abús de la tecnologia".