Com es va gestar la possibilitat de participar amb el papa durant la seva visita?
Sabíem des de feia mesos que el papa vindria a Barcelona. Al principi fins i tot somiàvem amb la possibilitat que ens ordenés sacerdots. Després, quan es va concretar la visita, es va veure que caldria la col·laboració de persones d’altres diòcesis. També es volia donar a la celebració un aire de país, que representés tota Catalunya i no només Barcelona. Per això es va plantejar que alguns diaques i seminaristes d’altres diòcesis poguéssim participar en la missa. Inicialment em van proposar ajudar en el moment de l’ofertori, preparant l’altar. I ja em semblava molt.
I finalment va acabar fent més coses de les previstes...
Sí. Com passa en totes les grans celebracions, es van fer assajos perquè tot sortís bé. Els cerimoniers del Vaticà van començar a repartir les diferents tasques. Vaig pensar que potser ni tan sols faria allò que m’havien assignat perquè semblava que hi havia massa diaques i ens van demanar que esperéssim. Però quan va arribar el moment de concretar les funcions, l’encarregat em va començar a explicar una llista de tasques molt més extensa del que m’havien dit inicialment. Va ser allò de “venia buscant coure i vaig trobar or”. Tot va passar en qüestió de dos minuts. Vaig haver d’agafar el mòbil ràpidament i apuntar-me tot el que havia de fer perquè era una celebració molt important i calia fer-ho bé. Només em vaig equivocar en una cosa.
En què?
Hi ha un element que cobreix el calze, que es diu pàl·lia. Hi va haver un moment en què l’havia de col·locar i, en comptes de posar-la, la vaig retirar. El papa em va mirar amb una cara de dir: “Ui! Què has fet?”. Però bé, va quedar aquí (riu).
Com va viure aquell moment tan especial?
Amb molta intensitat i molta emoció. Però, curiosament, també amb molta naturalitat. Evidentment era conscient que estava ajudant el papa, però no ho vaig viure com una cosa estranya o extraordinària en aquell instant. Era una sensació molt natural.
I abans, què li va passar pel cap quan li van confirmar que podria participar tan de prop en la celebració?
Va ser una sensació molt surrealista. Costava de creure. Hi havia nervis, sobretot abans. Però, per damunt de tot, vaig sentir un gran agraïment a Déu per poder viure una experiència així. Em sentia molt privilegiat.
Què va significar per a vostè i per a la diòcesi de Terrassa?
Sincerament, el més important no era que jo pogués participar-hi. Això és el de menys. El que realment és important és que el papa va venir a Catalunya. No va poder venir a Terrassa, això ja quedarà per a una altra ocasió, però va venir a visitar-nos, a confirmar-nos en la fe, i a ajudar-nos a aixecar la mirada. El fet de tenir-lo tan a prop i de veure que coneix la nostra realitat fa que el sentim més proper. Ens fa sentir estimats pel papa i també per Déu. Al final, poder-lo ajudar és anecdòtic comparat amb el significat de la seva visita.
Què li van semblar els missatges que va deixar durant la seva estada?
Eren missatges molt potents. Eren senzills, accessibles per a tothom, però alhora molt profunds. Crec que va encertar plenament. Tot el que va dir apuntava allà on havia d’apuntar. Eren paraules molt ben dites i molt significatives.
Aquella experiència va representar un punt d’inflexió en la seva vida?
Jo diria que va ser un regal en el camí. No un punt i a part ni tampoc un abans i un després. Tot just acabem de començar. La vida de diaca i de mossèn no consisteix en aquests grans moments, sinó en el dia a dia de la parròquia. L’endemà mateix, el rector em deia que allò havia estat com jugar una final de la Champions i que després tocava tornar a un camp de Tercera Catalana. Però també em recordava una cosa molt important: la nostra vida és aquí, en el dia a dia, i és aquí on ens juguem la felicitat i la vocació. Per això ho visc com un regal en aquest camí que tot just comença. Fa només quatre mesos que soc mossèn i començar així tampoc no és poca cosa.
Com va reaccionar el seu entorn quan el va veure al costat del Papa?
No ho havia explicat gaire. Sí que havia comentat que potser apareixeria fent alguna cosa durant la celebració, però no que tindria totes aquelles responsabilitats. Per això va ser una sorpresa per a molta gent. “I aquest què hi fa aquí?”, em deien. La gent de la parròquia ho va viure amb molta emoció. Era com si també hi fossin presents. I aquesta alegria de la gent senzilla em va ajudar a valorar encara més el que havia passat. Però també que hi ha coses encara més importants. El papa està molt bé, evidentment, però batejar una criatura o acompanyar una parella que es casa és una experiència encara més profunda. Això és el que sovint no es veu, el que no surt als focus, però és el que ens dona sentit.
