En els primers dies de la Guerra Civil, Terrassa va viure una escalada de violència que va afectar especialment determinats sectors de la societat local. Entre les víctimes de la repressió revolucionària hi havia industrials, propietaris i persones vinculades al món empresarial i al catolicisme. En aquest context es van produir, els dies 23 i 24 de juliol del 1936, els fets de La Barata, un dels episodis més greus de violència registrats a la comarca durant les primeres jornades del conflicte. Els relats dels testimonis, conservats a la Causa General de l’Arxiu Tribunal Militar Tercer de Barcelona (ATMTB), permeten reconstruir amb detall el desenvolupament de l’episodi.
El matí del 22 de juliol del 1936, tot just uns dies després de l’inici de la Guerra Civil, un grup de milicians va sortir de Terrassa en direcció a Matadepera. El seu destí era La Barata, la finca més gran del municipi. Durant els dies previs, la finca i altres propietats de la zona havien estat objecte d’escorcolls. Els milicians buscaven Amadeu Torrens, gerent de la SAPHIL, una de les empreses tèxtils més importants de Terrassa, però no el van trobar. Els homes armats envoltaren la propietat i van concentrar a l’era de la masia a totes les persones, obligades a romandre amb les mans enlaire mentre registraven les instal·lacions. Entre els milicians participants destacaven: Pedro Alcocer, cap del Departament d’Investigació, A. Marín, J. Regalés, els germans F. i L. Navarro, i un home identificat com a Martín, assenyalat com a treballador de la SAPHIL. La relació d’implicats es completa amb J. Horta, J. Hernández, L. Ribera, B. Pérez i M. Hernández. Resulta significativa la presència d’algunes dones, com P. Ibáñez, que també havia participat en els escorcolls realitzats a la zona dies abans, i R. Burgués, companya sentimental d’Alcocer.
Després dels registres a La Barata, les famílies van decidir marxar l’endemà, a les sis del matí, caminant pel bosc cap a Can Prat, una colònia de cases a prop de Matadepera, a la recerca de refugi a les cases de famílies amigues.
Els milicians es van presentar al lloc el dia 24 cap a les 14 hores i van detenir alguns dels presents: Francesc Badía Tobella, de 40 anys, notari; Joaquim Barata Rocafort, de 41 anys, industrial; Josep María Durán Torres, de 41 anys, industrial; Agustí Prats Marcet, de 76 anys, industrial; Francesc Salvans Armengol, de 61 anys, industrial; Joan Salvans Piera, de 35 anys, industrial; Gaietà Vallés Pujals, de 53 anys, industrial, i Manel Vallhonrat Comerma, de 44 anys, industrial.
Segons els testimonis, els milicians van ordenar que els detinguts pugessin a dos automòbils que es trobaven a la finca. Els vehicles pertanyien a les persones detingudes i havien estat requisats durant l’operació.
- Un vehicle blindat de la CNT a Terrassa
- MODEST GENÉ - ARXIU TOBELLA
Oficialment no estaven detinguts. Els milicians van informar aquests vuit homes que els traslladaven a Terrassa per assistir a una reunió de fabricants que tenia per objectiu organitzar la represa de l’activitat industrial, paralitzada després de l’inici de la guerra. Se’ls va assegurar que estarien protegits durant el desplaçament. Els homes es van negar a participar en la suposada reunió. Davant la negativa, els milicians van recórrer a les armes i van obligar els detinguts a pujar als vehicles. Tot just iniciat el viatge, els automòbils no van prendre el camí de tornada a Terrassa. Es van dirigir cap a la muntanya de Sant Llorenç i van recórrer aproximadament sis quilòmetres fins a la Font de l’Olla, on s’aturaren.
Joaquim Barata Rocafort
Els detinguts van rebre l’ordre de baixar. Tots ho van fer excepte Joaquim Barata Rocafort. L’industrial va romandre a l’interior del vehicle i es va negar a sortir-ne. Segons un testimoni, Pedro Alcocer, i un altre integrant del grup, anomenat Rusiñol, li van comunicar que moriria allà. Tot seguit, els dos milicians li van disparar diversos trets de pistola, i el van deixar mort i abandonat a la cuneta de la carretera. Tot això succeí en presència dels altres detinguts que, liderats per Francesc Salvans, van començar a suplicar a Pedro Alcocer que els perdonés la vida a canvi dels diners que demanés. Com a resposta, els detinguts van ser conduïts cap a un altre punt de la zona per a l’execució.
- Pedro Alcocer, cap del Departament d’Investigació
- RECORDS DE TERRASSA
S’organitzà de manera precisa la disposició de les víctimes. Els detinguts van ser col·locats en fila davant dels vehicles, al costat dret de la carretera, en el següent ordre: Francesc Salvans Armengol, el seu fill, Joan Salvans Piera, Gaietà Vallés Pujals, Manel Vallhonrat Comerma, Francesc Badía Tobella, Josep María Durán Torres i Agustí Prats Marcet. Els milicians es van situar a l’altre costat de la carretera, a l’esquerra, mentre que altres integrants del grup vigilaven els accessos per impedir que qualsevol vehicle pogués travessar el lloc i interrompre l’operació. Alcocer va ser el primer a disparar. Ho feu amb una metralladora contra els set homes que romanien alineats i indefensos. Després, ho feren la resta dels milicians amb fusells.
Després d’assassinar els vuit homes, els milicians van abandonar el lloc i es van dirigir cap a Mura. Allà es van aturar per prendre cervesa abans d’emprendre el retorn a Terrassa.
Un grup de ciclistes que baixava per la carretera va trobar els cadàvers al costat del camí, a prop de la Font de l’Olla. El doctor Cadafalch Feiné, metge forense, va practicar l’autòpsia dels cadàvers, que va confirmar que les vuit víctimes havien mort a conseqüència de ferides traumàtiques causades per trets d’arma de foc, amb diverses hemorràgies i lesions internes. Posteriorment, els cossos van ser enterrats al Cementiri Vell, a les tombes dels seus familiars.
Canvi qualitat de la violència
Els esdeveniments de La Barata suposen un canvi qualitatiu en la violència sistèmica a què havia estat sotmesa la ciutat de Terrassa als anys de la Segona República. Durant aquell període, Pedro Alcocer i alguns dels milicians que van participar en els fets, la majoria dels quals eren treballadors del sector tèxtil, havien estat vinculats a episodis d’agitació política, atemptats i sabotatges. De fet, en diverses ocasions havien estat empresonats a la Presó de Partit, situada a la plaça Doctor Robert.
Els fets de La Barata posen de manifest que allò que havia començat com a accions aïllades anteriorment havia esdevingut una actuació conscient i planificada, orientada a la supressió de l’enemic, al marge del marc legal establert.
Resulta significatiu constatar que bona part dels milicians implicats eren treballadors del sector tèxtil i que les víctimes eren majoritàriament industrials. Posa de manifest l’existència d’una profunda conflictivitat social a la ciutat que amb l’esclat de la Guerra Civil es va aguditzar. La normalització de la violència, reflectida en el comportament posterior dels milicians a Mura, ens alerta que els processos de deshumanització de l’enemic també van ser presents de bon començament.
- El Gran Casino va ser ocupat per la CNT
- FONS RAGÓN - ARXIU MUNICIPAL
Un altre aspecte rellevant és la presència femenina en els escorcolls. Tot i que els testimonis disponibles no atribueixen a les milicianes una participació directa en els assassinats, sí que documenten la seva presència durant els registres, les actuacions prèvies als fets i un coneixement real i conscient del que estaven fent els seus companys.
La seva participació evidencia que, en aquell context de violència revolucionària, les dones també van formar part de les dinàmiques de control i repressió que es van desenvolupar a la rereguarda terrassenca.
“És una manera de retre homenatge a les víctimes”
Els Fets de La Barata ens recorden fins a quin punt la violència dels primers dies de la Guerra Civil va trencar la convivència i va fer de la por, la venjança i la repressió una constant des de l’inici del conflicte. Recuperar els noms de les víctimes i reconstruir les seves darreres hores permet entendre que darrere de cadascuna hi havia una persona, una família i una vida que va quedar truncada. Explicar avui aquests fets amb rigor i preservar-ne la memòria és una manera de retre homenatge a les víctimes i de recordar les conseqüències tràgiques de la violència i la intolerància. Com va escriure el filòsof Tzvetan Todorov, el paper de l’historiador no és jutjar el passat, sinó comprendre’l; no és venjar les víctimes, sinó donar-los veu. I és precisament a través de la memòria i del coneixement dels fets que podem retornar aquesta veu als qui la violència els va prendre.
