Hi ha una litúrgia tàcita en els dilluns de Festa Major: el cansament comença a guanyar terreny, la rutina amenaça de reaparèixer i les places buiden el carregador de la nostàlgia. Ahir a les deu de la nit, però, la Plaça Vella de Terrassa va decidir ignorar el calendari. Ni la mandra del final de festa ni el magnetisme de la pantalla gran —amb el partit d’Espanya i Portugal a la Copa del Món com a contrapès— van poder retenir els centenars de terrassencs que s’hi van aplegar. La ciutat tenia un deute pendent amb el sextet d'Espolla, una primera cita llargament esperada per comprovar com es tradueix la seva fúria poètica dalt d'un escenari egarenc.
I el que es va viure va ser, ras i curt, un acte de fe pagana.
La Ludwig Band va saltar a la gespa sense demanar permís. Amb els primers compassos d’"El teu amor", enllaçada de corcoll amb "Si fa no fa Rapunzel", "Has tornat a venir Judes" i "Contraban", la banda va desplegar el seu llibre d'estil: una proximitat desarmant i un directe elèctric que beu de l'energia magnètica del rock català dels noranta, però abraçant la imperfecció d'aquell qui es buida les bitlles a cada cançó. No hi ha trucs de màgia; hi ha veritat.
El repertori va ser un exercici de funambulisme perfecte. La Ludwig Band sap alternar la intimitat despullada i l'explosió coral amb una facilitat gairebé insultant. D'una banda, el fil narratiu i minuciós del seu darrer disc, "Pel barri es comenta"; de l'altra, els talls fets per embogir el personal de "Gràcies per venir". El millor exemple d'aquesta metamorfosi constant el va protagonitzar el mateix Quim Carandell quan, amb una naturalitat gairebé insolent, va canviar la guitarra elèctrica pel seu "guitarlele" per regalar una interpretació elèctrica i celebrada de "D’on t’has ficat aquesta nit".
- La Ludwig Band es reconcilia amb Terrassa davant d`una Plaça Vella entregada
- Marcel Marsal
Va ser just en aquest punt d'entrega absoluta quan va arribar el moment de la confessió. Carandell, mirant una plaça desbordada que feia troncar els seus propis pronòstics, es va veure obligat a retractar-se. Amb ironia i memòria borrosa, va recordar com durant la promoció del disc s'havia atrevit a dir "una cosa així com que a Terrassa no ens escoltava ningú". La Plaça Vella, convertida en un formiguer humà, va riure la relliscada mentre el cantant es redimia amb un veredicte incontestable: "Terrassa és una ciutat molt melòmana". Pau signada.
A partir d'aquí, la nit es va convertir en un viatge costa avall. Van sonar "Avui hem quedat a les quatre" i "El meu amor se n'ha anat de vacances", preparant el terreny per a una de les grans litúrgies de la banda: "S’ha mort l’home més vell d’Espolla", cantada a pulmó obert en un duet multitudinari entre el públic i l’escenari.
Abans del tancament, va haver-hi temps per a la reverència als artesans de la música. Carandell va anar desgranant l'arquitectura del grup: Andreu Galofré al baix, Gabriel Bosch a la guitarra, Roger Cassola a la bateria, Pau Esteve als teclats i Lluc Valverde al clarinet i saxo. Però el clímax col·lectiu va arribar amb la presentació de la celebritat més inesperada del panorama musical català gràcies a l'altaveu de les xarxes: en Xavier, el tècnic de so. El crit de guerra ja és patrimoni popular i la Plaça Vella el va corejar amb ganes de gresca: què beu en Xavier? Ginebra amb Coca-Cola.
El teló, però, no es va abaixar amb eufòria, sinó amb un caliu clandestí. El Carandell més íntim, custodiat per la constel·lació de gairebé un miler de pantalles enceses que simulaven un cel d'estiu dins la plaça, va acomiadar la nit desgranant els versos de "D’un concert de la Mushkaa". Una postal delicada i crepuscular per cloure una Festa Major on La Ludwig Band va demostrar que, diguin el que diguin els seus propis vaticinis, Terrassa sí que els escolta. I com els escolta.
