En un radi de menys de 300 metres, el centre de Terrassa va mutar durant les nits de Festa Major en un organisme viu, dens i accelerat. L’eix que uneix la plaça de Didó amb la del Vapor Ventalló, connectat per la llera nocturna del carrer de la Rasa, va esdevenir un any més el termòmetre generacional d’una Festa Major que conviu permanentment entre l’eufòria col·lectiva i les tensions pròpies de la massificació. L’Espai Vapor, que històricament havia exercit de pol d’atracció magnètic, va oferir enguany una estampa un pèl diferent. La seva aposta per sonoritats més electròniques i experimentals va retenir menys fidelitat a altes hores de la matinada, deixant un espai més respirable que, inevitablement, es va desplaçar cap a l’altre extrem acústic de la nit.
El contrast va ser radical a la plaça de Didó. Convertida en una sort de discoteca a cel obert, la plaça va traslladar l’esperit de sales com la Born o Rasa 64 a l’espai públic. Un públic eminentment adolescent i totalment entregat va colonitzar l’espai al ritme de reggaeton i llistes comercials. Divendres, el segell local de DJ Trabubu va encendre la metxa, però va ser dissabte quan Ivan Pascual va capgirar l’escenari transformant-lo, al més pur estil Bad Bunny, en la seva pròpia "casita". L’efecte crida va ser absolut.
Amb tot, la densitat de la Didó va mostrar la seva cara més fosca. Lluny de la idíl·lica imatge festiva, les picabaralles i les agressions enmig de la gentada van tacar la celebració de matinada. Entre els assistents, el diagnòstic era compartit: una percepció de buit pel que fa a la presència d’agents uniformats, considerada insuficient per retenir la fricció d’una multitud tan concentrada.
La veritable sorpresa de la nit, però, va ser un espai que no apareix al programa. Just a la cruïlla intermèdia, davant del Teatre Alegria, un conjunt d’altaveus sense DJ de carn i ossos es va convertir en el refugi perfecte. El carrer de Gaudí es va transformar espontàniament en el punt de trobada d’aquells que rebutjaven l’asfíxia de la plaça de Didó però es negaven a renunciar als “hits” del moment. Un oasi de carrer on ballar sense empentes.
