La pagesia terrassenca, al límit

Celebrar Sant Galderic avui és més que una tradició per al camp terrassenc: és un exercici de resistència. Els agricultors de Terrassa i de la seva àrea d’influència afronten un còctel de dificultats; fauna, burocràcia i incivisme,  que posen en risc la continuïtat en un territori cada cop més urbanitzat. 

Eloi Carbonell, de l’Associació de Propietaris Agrícoles i que gestiona les finques de Can Carbonell i Can Bogunyà, de llarga tradició familiar, assegura que l’agricultura de secà —la majoritària a Terrassa, juntament amb la petita horta—, és avui més un acte de compromís que no un negoci. Els últims anys han estat crítics: “La pandèmia va ser l’últim any positiu. Tots els anys posteriors han estat dolents, principalment per la sequera... No és un negoci, nosaltres tenim la sort que vivim d’una altra cosa”. Carbonell manté els seus camps de colza i cereals “perquè hi ha ajudes de la Unió Europea i perquè volem mantenir la terra en funcionament, que no s’abandoni”, admet. 

"Cada vegada és més difícil"

L’enginyer agrònom Ignasi Martínez corrobora les dificultats: “Una cosa és tenir una finca que es treballa i una altra és viure’n. La pagesia com a ofici és cada vegada més escassa”. Falta relleu generacional, sobra burocràcia i els problemes s’agreugen al Vallès per la pressió de l’entorn urbà. El retrocés és evident: el 1982, Terrassa comptava amb 211 explotacions i 1.300 hectàrees cultivades. El 2020, en quedaven només 20 i 420 hectàrees.

Fauna i  incivisme

Per als pagesos terrassencs, el principal maldecap  és la fauna salvatge, amb el porc senglar al capdavant. Segons Eloi Carbonell, la fauna s’emporta “entre el 30 i el 40% de la collita” anualment, un percentatge que marca la diferència entre la pèrdua i la viabilitat econòmica. El problema s’agreuja perquè hi ha poca activitat de caça. “Quan jo era petit gairebé no hi havia senglars. Ara ha explotat”, lamenta. El tudó, que a l’estiu forma grans bandades i danya els cereals, és el segon animal més perjudicial, juntament amb cabirols, conills i cotorres.

Tot i les demandes de control a la Generalitat, els pagesos denuncien que les batudes de senglars i el control dels tudons són molt difícils d’organitzar per les restriccions horàries, les zones permeses i la pressió d’entitats animalistes. “Ser caçador ja no està ben vist, i l’ús social intensiu del camp complica la gestió”, diu Carbonell. Una de les opcions que planteja el Govern és tancar els camps amb tanques, però ell creu que no tindria bona rebuda.

Un altre dels reptes del sector és la convivència amb la ciutadania, especialment arran de les campanyes de comunicació que han definit l’Anella Verda com “el pati de casa dels terrassencs”. Això ha fomentat usos lúdics que sovint entren en conflicte amb l’activitat agrícola. “La gent ve a gaudir, però deixa gossos deslligats, trepitja camps, fa sessions de fotos de risc en camps acabats de tractar — m’hi he arribat a trobar una embarassada—; o fins i tot té “vetllades” romàntiques enmig dels sembrats”, explica Carbonell. 

Ignasi Martínez també apunta que cal pedagogia: “Molta gent creu que són espais públics, però són finques on s’hi està treballant. Cal més pedagogia, senyals i respecte pels pagesos”.  Els gossos són un perill pels ramats d’ovelles que hi ha a la zona i causen avortaments i mort dels animals. 

Finalment, els pagesos també pateixen robatoris de grups organitzats, en cultius com les oliveres. “No hi ha patrulles de policia a la zona agrícola… mai som una prioritat”, lamenta Carbonell.

Memòria agrícola i projectes

Des de la Fundació Sant Galderic, es reivindica la feina per “preservar la memòria agrícola de Terrassa”. L’entitat impulsa ajuts a petits productors i promou iniciatives com la fava Campamar, una varietat autòcotona de Rubí. “És un projecte que vol posar en valor el producte local, per exemple amb la col·laboració amb Prodis”, descriu Martínez, membre del patronat.

Un sector clau per al territori i el clam per una fira

La gent del camp coincideix que, més enllà de la rendibilitat econòmica, la pagesia és clau per preservar el paisatge, prevenir incendis i gestionar el territori. “Sense pagesos, el bosc avança i augmenta el risc d’incendis”, diu Eloi Carbonell. Hi ha només dos ramats d’ovelles que fan franges tallafoc a la zona. 

La pagesia  moderna a les finques ja no és la del pagès llaurant el seu tros. És un sector tecnificat que subcontracta serveis,  des de la sembradora que “val més de 250.000 euros” fins a tractors quatre vegades més grans que abans, per reduir costos. No obstant això, la falta de rendibilitat continua expulsant la gent del camp. Per això, des de la Fundació Sant Galderic es reclama una fira de la pagesia vallesana a Terrassa, una proposta que fa anys que es reivindica i que, segons Carbonell i Martínez, seria una bona oportunitat.“L’Ajuntament no s’ho ha acabat de creure, seria una forma de visibilitzar als productors locals i per connectar ciutat i pagesia”, reitera Martínez. 

Carbonell defensa que “la historia de Terrassa és una història agrícola, abans que les xemeneies del tèxtil van haver-hi els camps. Som uns quants atrafegats per mantenir-ho i no és gens fàcil”. 

La festivitat de Sant Galderic, missa i gegants

Sant Galderic, que s’escau el 16 d’octubre, marca el final de la verema i l’inici del nou cicle agrícola. La Fundació Terrassenca Sant Galderic organitza els actes a la ciutat, que inclouen aquest dissabte una missa solemne a la parròquia de Sant Josep a càrec del rector de la parròquia de Sant Pere Octavià de Sant Cugat, mossèn Emili Marlès, la ballada dels Gegants Vells petits i el lliurament d’ajudes econòmiques a entitats col·laboradores, seguit d’un piscolabis.

Dimarts 21 es va presentar el llibre “150 remeis casolans per a bèsties i humans” de Núria i Maria Estruch, mare i filla. Un recull de medicina humana i veterinària popular basat en els coneixements històrics de la mare i la tesi doctoral de la fi. 

Primera verema del raïm El Terrassenc

Per què no somiar convertir-se en un nou referent vitivinícola? Dos anys i mig després de la plantació dels primers ceps, aquest setembre ha començat a donar fruits el projecte de recuperació de la vinya  del raïm El Terrassenc a Can Font de Gaià. Una varietat de raïm negre gairebé única al món que porta el gentilici de la ciutat com a bandera, té referències documentals que daten del 1450. Va estar a punt de desaparèixer amb la plaga de la fil·loxera, però la tenacitat dels propietaris de la finca i el suport de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) han fet possible la seva recuperació. És una petita gran fita en un territori que, tot i haver-se allunyat de la seva tradició pagesa, busca maneres de mantenir viva la memòria del passat.