L’Arxiu Tobella inaugura demà l’exposició “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. La Transició a Terrassa”, un recorregut per una època convulsa i decisiva que va transformar la ciutat i el país. Ho fa quan fa cinquanta anys de la mort de Franco, un moment de reflexió col·lectiva sobre què va significar realment aquell període.
“La Transició a Terrassa va ser especialment intensa. La ciutat vivia un antifranquisme organitzat des de feia molts anys”, explica l’historiador terrassenc Bernat Pizà, comissari de l’exposició juntament amb l’equip de l’Arxiu Tobella, encapçalat per Montse Saludes. “La mort de Franco va ser només l’espurna que va fer que la gent perdés la por i sortís al carrer. Però la gent ja hi era; Terrassa era coneguda com la Terrassa Roja.", explica Pizà.
La llengua i la cultura catalana
El recorregut comença amb una fotografia que ja forma part de la història cultural del país: el primer concert de Lluís Llach, el 22 de març de 1967, al teatre del Socialet, llavors “Centre Social i Catòlic de Terrassa”. Aquell dia cantaria tres cançons i es convertiria en el setzè dels Setze Jutges.
“M’agrada assenyalar que Terrassa és la primera ciutat on Lluís Llach fa el seu primer concert. Pot semblar simbòlic, però indica que el moviment de la nova cançó existia i es vivia intensament a la ciutat”, apunta Pizà. És un detall, però parla d’un ecosistema cultural resistent, actiu i compromès.
La mostra també recorda el paper d’Òmnium Cultural, que a Terrassa va tenir una de les primeres subseus fora de Barcelona. Les classes de català, les activitats clandestines i les campanyes culturals demostren que la ciutat es va convertir en un centre de defensa de la llengua en ple franquisme. En aquest àmbit també destaca la primera manifestació de la Diada després de la mort del dictador a tota Catalunya, el 10 de setembre de 1976, amb pancartes on es llegia el lema que marcaria l’època: “Llibertat, amnistia i estat d’autonomia”.
- Manifestació de la Diada Nacional, el 10 de setmbre de 1976
- miquel mundet
Una ciutat sense serveis
Entre els anys quaranta i 1975, Terrassa triplica la població. Però aquest creixement, impulsat per la immigració i l’expansió industrial, no va venir acompanyat d’inversions públiques.“El creixement es va fer de manera descontrolada, amb barris d’autoconstrucció i sense serveis mínims: aigua potable, clavegueram, escoles...”, explica Pizà. Barris com la Maurina o Ca n’Anglada veien néixer comunitats senceres abans que l’administració hi arribés.
Les fotografies de l’exposició mostren carrers sense asfaltar, nens fent classe en cases particulars i veïns mobilitzats exigint el que avui semblarien drets bàsics. “El moviment veïnal era molt potent”, recorda l’historiador.
Amb la democràcia, especialment durant els anys vuitanta i sota l’alcaldia de Manuel Royes, Terrassa viu un procés de modernització accelerat. “Terrassa va deixar de ser aquella ciutat desendreçada. Això també venia, sobretot, de la gent”, diu Pizà, tot recordant que la pressió popular i la implicació institucional van fer possible la transformació “del gris al color”.
Franco mor, i la por a trontollar
El 20 de novembre de 1975 mor Francisco Franco. A Terrassa, l’impacte es viu amb una barreja d’oficialitat i tensió continguda. L’exposició mostra imatges del funeral celebrat a la Basílica del Sant Esperit, amb prop de 2.500 assistents: un reflex que el franquisme social també era present a la ciutat. Però aquell dol institucional conviviria amb una altra realitat, silenciosa i expectant.
“La mort de Franco va ser només l’espurna que va fer que la gent perdés la por i sortís al carrer. Però la gent ja hi era, i els barris eren veritables nuclis d’antifranquisme”, explica Pizà.
Amb el dictador mort, el futur era incert. Els sectors franquistes esperaven un canvi controlat, una mena de pseudodemocràcia limitada. L’antifranquisme, en canvi, aspirava a una ruptura completa, amb depuració del règim i referèndum sobre la monarquia. El que va arribar finalment seria una ruptura pactada, a mig camí entre dues visions del país.
Què va passar amb els franquistes?
A Terrassa, alguns dels franquistes més fidels van resistir el canvi democràtic, però la majoria va reconduir el seu posicionament polític. Figures com l’alcalde Josep Donadeu i diversos regidors van integrar-se a Aliança Popular, futura base del PP, mentre que altres, com l’exalcalde Domènec Jofresa, van optar per Convergència. Segons Pizà, al tram final del règim els franquistes eren “gent d’ordre i de dretes” vinculada al poder industrial local, afavorida per un sistema que permetia reprimir vagues. “Quan el franquisme ja no els servia —explica— van abraçar la monarquia constitucional.”
Carrers plens, fàbriques aturades
A partir de 1976, la ciutat entra en ebullició. Protestes, vagues, assemblees veïnals i estudiantils, pancartes improvisades: el carrer esdevé espai polític. “Cada dia hi havia algun conflicte laboral o veïnal”, recorda Pizà. El moment simbòlic arriba el 29 de maig de 1976: el primer míting legal del PSUC a l’Estat després de la mort de Franco. L’Esfèric, ple, amb octavetes clandestines que evitaven citar el partit. “És molt significatiu —subratlla Pizà—. Demostra la força del moviment antifranquista a la ciutat.” L’exposició recull cartells, fotografies, megàfons, octavetes i fins i tot un uniforme dels Grisos, recordatori viu de la repressió. També visibilitza altres fronts de lluita: el feminisme emergent, l’objecció de consciència, els moviments juvenils... Una ciutat que va aprendre a respirar democràcia a base de cridar-la.
- 29 de maig de 1979, Terrassa i el pavelló de l’Sferic acullen el primer míting tolerat del comunisme (PSUC)
- roc fuentes/arxiu tobella
El relat culmina amb les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979. El PSC hi guanya i Manuel Royes accedeix a l’alcaldia, iniciant dècades de transformació urbana i institucional. La Terrassa dels barris improvisats i les escoles improvisades comença a convertir-se en la Terrassa moderna.
- Primer Ajuntament democràtic, amb Manuel Royes al capdavant (1979)
- MANEL TOBELLA, ARXIU TOBELLA
Però el pas de la protesta al despatx té un preu. “Es va produir un fenomen que, entre cometes, podríem anomenar ‘compra’ d’associacions de veïns”, apunta Pizà. Líders veïnals passen a les llistes del PSC —i més tard també a CDC o al PSUC—. El carrer es pacifica. L’emergència social deixa pas a la gestió municipal. El que queda és una ciutat transformada per la seva gent. Una ciutat que va fer de l’organització un hàbit, de la protesta una eina i de la memòria un deure. Una ciutat que, quan Franco va morir, no va començar a lluitar. Simplement va deixar de callar.
