A pocs metres de la rambla d’Ègara resideix una dona que viu pendent de cada vibració del seu telèfon mòbil. Es fa dir Maria, un nom de consens per evitar que les seves paraules a milers de quilòmetres de distància es converteixin en una amenaça per als qui encara són a l’Iran, i per a ella mateixa. Fa prop d’un any que va arribar a la ciutat egarenca, fugint d’una realitat que descriu com a “emocionalment insuportable”. Per a ella, la seva presència a Terrassa està sent un refugi vital davant d’una opressió que ja no podia tolerar. “L’opressió i la injustícia eren tan aclaparadores que es feia insuportable”, explica.
Com molts altres compatriotes, va haver de prendre la decisió de marxar no per voluntat pròpia, sinó per la impossibilitat de viure sota el sistema de la República Islàmica. Tot i això, el seu camí fins a Catalunya no va ser directe ni fàcil. La seva prioritat era mantenir el vincle amb la seva terra: “Volia tornar a veure els meus pares, tornar al meu país i sentir la terra de la meva pàtria un cop més. Per això vaig trigar tant a arribar aquí; no volia ser refugiada política i perdre el dret de tornar”.
D’Ecbàtana a Terrassa
La Maria prové d’Ecbàtana, una regió que reivindica com el bressol de la civilització persa. Aquest orgull per les seves arrels, però, contrasta radicalment amb el rebuig al sistema polític que governa el seu país des de fa 47 anys. “Durant els anys que vaig viure a l’Iran, mai vaig poder sentir una connexió amb el sistema que la República Islàmica havia creat”, confessa. Aquesta desconnexió es va transformar en una sensació de llar immediata en trepitjar territori terrassenc: “Tan bon punt vaig arribar a Espanya, em vaig sentir còmoda, com si hagués tornat a casa”.
Actualment, la Maria s’ha integrat en el teixit associatiu i feminista de Terrassa. Aquesta participació li ha permès observar de prop les diferències entre les dues realitats que habita. “Estic molt feliç que aquí es doni suport activament els drets de les dones i que existeixin lleis per protegir-nos. Aquest és un aspecte lluminós d’aquest país”, afirma.
El relat de la Maria es torna especialment cru quan analitza les protestes del poble iranià el gener. Segons les informacions que rep de familiars, amics i xarxes socials, la repressió ha assolit nivells de brutalitat difícilment imaginables des de la seguretat d’Europa. “Durant les protestes de gener, unes 40.000 persones van ser assassinades en només dues setmanes. I aquesta xifra només inclou els carrers, no els presoners ni els qui han estat executats posteriorment”, denuncia.
Per a ella, no es tracta d’una confrontació política convencional, sinó d’una violència exercida amb “orgull” per part del règim contra ciutadans desarmats. “Violen noies i dones i en parlen amb orgull. La gent va protestar amb les mans buides, sense armes, enfrontant-se a un règim brutal”, afegeix. A més, denuncia l’ús de mètodes d’aïllament i de la població civil com a escut: “Tallen internet repetidament per deixar-nos sense informació sobre les nostres famílies, i utilitzen escoles i hospitals com a bases militars”.
La mort de Khamenei
Davant els recents bombardejos del 28 de febrer i la confirmació de la mort del Líder Suprem de l’Iran, la Maria manté una posició contundent que allunya qualsevol ombra de dubte o por al caos post-règim. “Amb la confirmació de la mort del Líder Suprem, els iranians de tot el món estem feliços. Era el ‘sugar daddy’ dels grups terroristes i la font del caos a la regió”, afirma. Per a ella, la desaparició de la cúpula del poder no generarà desordre, sinó que “l’esperança tornarà als cors dels joves”.
Sobre la intervenció militar estrangera, la seva postura és d’un realisme pragmàtic que prioritza el final del sistema per sobre del mètode. “La guerra no és una cosa que vulguem, però durant 47 anys el règim islàmic ha cridat que volia guerra amb Israel i els Estats Units. Ara tenen el que volien”, argumenta. Segons la Maria, la població civil ja no pot enfrontar-se al govern per si sola després de tantes matances massives. Per això, considera que la destrucció del règim és un benefici global: “La fi de la República Islàmica és beneficiosa per a la pau mundial”.
La Maria és plenament conscient que el seu discurs pot ser difícil de digerir per a aquells que veuen el conflicte des de la llunyania. Reconeix el dret dels terrassencs a mantenir-se al marge per “salut mental”, però fa una crida a no deixar-se enganyar per la propaganda oficial. “Demano a tothom que reconegui els perills d’aquest règim. Utilitzen avions i instal·lacions civils per a finalitats militars; són extremadament perillosos”, adverteix.
La conversa conclou amb una reflexió que resumeix el sentiment de bona part de la diàspora iraniana que, com ella, viu en una espera constant. Els seus plans de tornar a l’Iran a curt termini han quedat congelats per les bombes, però el seu compromís és inalterable. “Els perses estem disposats a sacrificar el seu país si això ajuda a salvar el món. Hem sacrificat la nostra joventut, el nostre temps, les nostres habilitats i la nostra salut mental durant dècades”, conclou. Per a ella, la seva pau a Terrassa només serà completa quan la pau arribi també a Ecbàtana. Per a la Maria, la seva pau a Terrassa només serà completa quan la pau arribi també a Ecbàtana: “Permetem que la guerra continuï fins que la República Islàmica sigui completament destruïda. Només quan hagi desaparegut, la guerra s’haurà acabat realment”.
