Pujar i baixar escales. Aquesta és una acció que encara s’ha de fer a molts habitatges que superen el límit de la planta baixa i s’ha d’accedir a pisos superiors o baixar a un soterrani. De fet, la ciutat encara conserva molts habitatges particulars que obliguen a pujar una escala empinada, que sembla que no s’acaba mai, per arribar a la porta d’entrada i a l’espai domèstic. L’escala és un eix imprescindible de comunicació entre plantes i la il·luminació interior de l’edifici, però la seva estructura pot ser a la vegada molt creativa.
En aquest context, i en la celebració de la Fira Modernista dedicada a l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada (Fonollosa, 1868-Terrassa, 1931) hem cercat edificis amb escales que compleixen aquesta doble funcionalitat. D’una banda, una via d’accés funcional i d’altra, la decoració artística. La selecció ens ha portat a les cases senyorials de Joaquima Pujals, Joan Barata i la Masia Freixa, i dos edificis de serveis, el Palau d’Indústries (l’únic d’ús acadèmic que va dissenyar) i el Gran Casino del Foment.
Les obres triades sumen gairebé vint-i-cinc anys de trajectòria professional i, per tant, permeten apreciar un Muncunill no solament modernista, sinó també eclèctic. Les escales d’aquests edificis presenten configuracions i materials diversos adaptats al seu entorn. En conjunt podem veure escales de tipologia imperial, com la del Palau d’Indústries, o la de cargol o helicoidal de la Torre de la Masia Freixa, així com les de volta catalana en trams de les cases Pujals i Barata. En la majoria hi destaca l’ús del marbre, la fusta i el ferro. Materials que s’apliquen a l’eix d’accés com a resultat d’un treball minuciós artesanal i delicat. Tot això fa que Muncunill i els seus col·laboradors situessin l’escala com un element important dels seus edificis i el seu resultat final fos el d’una estructura molt elegant i decorativa.
Casa Joaquima Pujals (1897).
Nord, 67.
L’edifici, seu actual de l’Escola Airina, integra una escala amb estructura de volta catalana, que dona accés a dues plantes, amb ull rectangular, que s’eixampla de manera ascendent. Els graons i el sòcol són de marbre. El graó d’arrencada acaba en forma circular, i del pilarot surt un llum de peu de ferro colat, amb tija trenada coronada per un nus octogonal, del que surten pomells de branques lanceolades amb cinc punts de llum, dels que manquen les tulipes originals, un d’ells centrat i a la part superior. La barana té un passamà de fusta i l’entornpeu és de ferro colat. Està dividida en dos espais horitzontals decoratius; l’inferior amb balustres trenades i acabats amb forma d’espiral i el superior, separat amb un passamà, decorat també amb espirals, però més amples i grans.
Palau d’Indústries (1901-1904).
Colom, 1.
L’entrada al Palau d’Indústries, conegut popularment com a Escola Industrial-UPC, és a través d’un ampli vestíbul al fons del qual hi trobem una escala dimensionada per accedir al primer i segon pis. Es tracta d’una construcció d’estil imperial, en tant que l’escala puja en línia recta, és molt ampla i compte amb balustrada a banda i banda. L’element més destacat és la barana amb pom i passamà de fusta i decorada amb ferro, que pren la forma d’una sanefa seriada de corbes que s’enllacen. En el detall hi veien uns dibuixos com una “S” del dret i al revés. En arribar al primer pis, on hi ha la sala d’actes, l’escala, amb graons de marbre, s’obre en dos trams, a mà esquerra i dreta, per pujar fins al segon pis, on té el seu punt final. En aquest segon tram, els graons canvien de material i són de terratzo amb trossos de marbre.
Casa Joan Barata (1905).
Sant Pere, 32-34.
Aquesta casa, com la de Joaquima Pujals, presenta també una escala amb estructura de volta catalana, que dona accés a dos pisos, amb ull rectangular, i s’eixampla en forma ascendent. Els graons són de terratzo. A baix, el graó d’arrencada és més ample i acabat en forma circular. D’aquest primer graó, comença la barana, amb un pilarot, que és un magnífic llum de peu de ferro colat trenat en la tija principal i que s’obre amb sis llums de branques de baladre i tulipes blanques. Al centre, la làmpada hexagonal de vitralls, coronada per motius florals també de baladre, el roser reial, molt utilitzat en l’ornamentació modernista. La barana té un passamà i entrepeu de fusta i els balustres són de ferro colat, trenats i cargolats a la part superior, acabats amb fulla de roure reboll.
Torre de la Masia Freixa
(1913-1914). Plaça Freixa i Argemí.
L’escala, de forma octogonal, té al seu interior, totalment centrada, una escala helicoidal, únic sistema possible de comunicació vertical en un espai tan reduït com és l’interior de la torre. La construcció presenta una estructura corbada, amb volta catalana de maó pla, que gira a l’entorn d’un eix central buit. Els graons són de terratzo amb trossos de marbre. Fins al primer pis, que té una sortida exterior que comunica amb el pis superior de la masia, presenta una barana central de doble passamà de ferro colat de diàmetre circular que se sustenta en alguns graons amb reixes verticals. Des d’aquest punt s’arriba al balcó mirador de la planta superior, però sense barana.
Gran Casino del Foment
(1920-1921). Font Vella, 78.
L’edifici, concebut per a activitats recreatives de la burgesia de l’època i ara Abacus, incorpora una escala que comunica la planta baixa amb un primer pis. El pom, el passamà i la barana, solament a la banda dreta, és de fusta noble. Els graons són de marbre i en la contrapetja hi figuren encara els suports para estendre la catifa per ocasions especials. El treball de fusteria sembla senzill però detallista, en tant que conté una sèrie de balustres molt treballats, de línies arrodonides, que a la part superior i inferior acaben amb un entornpeu quadrat. La peculiaritat de l’escala és que va girant fins al seu final i que, al llarg del seu recorregut, queda il·luminada per una lluerna que hi ha a la part superior del sostre. La balustrada arriba fins al replà del primer pis i s’estén a l’esquerra i a la dreta de la sala, amb la doble funció de protecció de l’espai obert (no hi ha murs de tancament) i de balcó-mirador cap a l’interior de tot l’edifici.
