Darrere de la notòria dels Nans i els Capgrossos a tota diada festiva de la ciutat amb representació d’elements o entitats de la cultura popular, hi ha una història d’històries. Aquests éssers de cartó pedra, molt actius durant la Festa Major, cada any incorporen a un nou membre gràcies a la tradició del Capgròs de l’Any. La seva incidència a la ciutat es remunta al segle XIX.
El Carles Rué Miras, que va ser el primer president de la junta de l’Associació de Nans i Capgrossos i que continua vinculat com a vocal, després d’un exhaustiu estudi i una investigació acurada, va escriure l’article “Apunts sobre la història dels nans i capgrossos de Terrassa” al seu blog “Al teu aire”. En aquest treball, Rué apunta que “els primers capgrossos coneguts a Terrassa apareixen documentats el 1850 en una relació de despeses de l’arxiu municipal” en la qual es fa menció que es van pagar “vestits, perruques, guants, garlandes i llances” per als “enanos”, que és com se’ls anomena en aquesta font. No és l’única on es troben referències d’aquests capgrossos.
El destí d’aquests exemplars va ser el foc i Rué assenyala que “aquests capgrossos de 1850 acaben cremats el 1879 en un incendi al Teatre del Prado Egarense, també anomenat dels Campos i, posteriorment, del Retiro”. Després, i segons algunes informacions, “se n’adquireixen uns altres sis que es van deteriorant fins a ser substituïts definitivament a partir dels arribats el 1898”. Rué, però, avisa que “de tota aquesta època no ens consta, de moment, documentació que corrobori aquest fet”. Es troben referències a la premsa de l’època en què “s’esmenta la manca dels capgrossos pel Corpus de 1892”.
L’any 1898, n’arriben sis de nous en una pràctica que sembla “prou habitual en aquella època a altres poblacions”, a través de llogar-los. No obstant això, Rué recorda que des de llavors, la presència dels nans i capgrossos a Terrassa “es van perdent i s’acaben de perdre del tot l’any 1970. Mai s’ha acabat de saber que se’n van fer d’aquests capgrossos. Van deixar de sortir, no se sap si perquè estaven fets molt malbé o perquè es van perdre”. "És una llàstima, perquè si s’haguessin conservat tindríem una col·lecció de capgrossos centenaris, com passa a altres llocs. Berga, Montblanc, Manresa, Capellades, Vic i Mataró són poblacions que han sabut conservar nans i capgrossos centenaris”, explica.
Amb els antics
A partir de 1940, van apareixent altres capgrossos, que conviuen amb els antics i 25 anys més tard, van arribar uns nans “i de cop i volta, a partir del 1970, ja només surten” els que van arribar l’any 1965. L’any 1980 se’n compraran de nous, concretament set: la Guapa, el Vell o l’Avi, el Dormilega o el Cubanito, el Dimoni, actualment el Dimoni Vell, el Moro Negre, el Negre (desaparegut) i l’Anglès o l’Agutzil, que es va restaurar l’any 2024 per part del Jordi Grau. “Encara el conservem ara gairebé tots”, diu Rué.
Eren capgrossos que es poden veure a altres localitats, ja que es feien amb un motlle i d’aquesta manera es podien anar repetint. La tradició del Capgròs de l’any va començar quan el traspassat Jan Grau, imprescindible per a l’elaboració de l’article de Rué, i el Marc Galí, van demanar al regidor de llavors, el Jordi Labòria, que restaurés uns gegants fets malbé. A canvi, li van dir que li farien un capgròs. I així va ser.
