Una colla amb tanta història com els Geganters de Terrassa, segur que amagava diverses perles dignes de ser explicades. Enguany, celebren el 175è aniversari dels Gegants Vells, i el 75è aniversari dels Nous, i la Dèbora Sales (47 anys) els ha acompanyat durant els últims 17 anys. Terrassenca de tota la vida, va marxar a estudiar a Alemanya, i va tornar a casa gairebé una dècada després amb un nadó. “Sempre havia format part de la cultura popular: de l’Esbart, padrina de la Santa Creu... però després de tant de temps, estava una mica desconnectada”. Portant el seu fill a la guarderia, va conèixer la seva mestra, la Pilar Issó, gegantera, qui la va endinsar en aquest món. “Vaig pensar que els Gegants eren ideals perquè eren un ambient familiar”.
Un parell d’anys després naixia en Guim Comasòlivas (15 anys), de família fidelment seguidora de la cultura popular. “Sempre m’han interessat molt els Gegants, el Drac, les figures i les bèsties... D’aquesta manera, amb 5 anys, em van proposar entrar als Geganters”. Així, en Guim és alhora dels joves de la colla, i dels veterans. Tot i la seva joventut, ja és portador, com la Dèbora, de “dels Gegants Modernistes, que em van més a l’alçada”, malgrat que pesen prop de 25 quilograms. Abans, quan no li donava l’alçada, era portador del Tranqui, aquell gegant menut que carreguen els infants de la colla, i que actualment és tasca d’en Gorka, el fill petit de la Dèbora -l’altre, el Biel, de 19 anys, també va amb els Gegants Bojos-. La Dèbora, per part seva, ha estat sempre grallera, malgrat que explica que ara es troba en “excedència”. Una lesió li impedeix carregar molta estona, però ella coordina diverses activitats quan cal: manualitats, paradeta, les noves joies en 3D dels Gegants... “Molta gent es pensa que ser gegantera és només portar gegants, però hi ha molta feina al darrere!”.
Potser per això, és pel qual en Guim explica que “els Gegants són passió, són família. És un lloc on vaig a divertir-me, però també aprenc”. La Dèbora hi afegeix que “són la representació de la ciutat i la seva gent. Se’m posa la pell de gallina de pensar-hi”.
