Les injeccions per aprimar-se han passat de les consultes mèdiques a les converses quotidianes. L’Ozempic i el Wegovy, dos fàrmacs basats en la semaglutida, han guanyat protagonisme per la seva capacitat de reduir el pes, fins al punt que el seu ús s’ha convertit en un debat que va més enllà de la medicina. Entre les expectatives generades a les xarxes socials i els resultats dels estudis clínics, els especialistes reivindiquen la necessitat de distingir entre una eina terapèutica i una solució ràpida per modificar l’aparença física.
Les dades apunten a un augment notable del consum d’aquests tractaments. Només cal fixar-se per exemple, en el creixement de receptes registrades entre el 2021 i el 2023 pel Servei Català de la Salut, període en el qual van pujar en un 70% en només dos anys. La tendència es manté a l’alça. L’increment s’emmarca en l’expansió dels fàrmacs relacionats amb el GLP-1 -l’hormona natural que l’intestí produeix després de menjar-, emprats principalment per tractar la diabetis tipus 2 i, en determinades ocasions, per controlar el pes.
“L’Ozempic és un gran fàrmac. Va omplir un buit que hi havia per tractar aquesta diabetis”, afirma Andreu Simó, adjunt al servei d’Endocrinologia i Nutrició de la Fundació Assistencial MútuaTerrassa (FAMT). La semaglutida es va incorporar al tractament i, amb el temps, es va comprovar que també afavoria la pèrdua de pes. Aquest efecte va impulsar l’interès per utilitzar-la en persones sense diabetis, especialment en el tractament de l’obesitat.
Tot i compartir principi actiu, l’Ozempic i el Wegovy no són exactament intercanviables. L’Ozempic està indicat per al tractament de la diabetis tipus 2, mentre que el Wegovy, indica Simó, “advoquem que ho puguin pautar tranquil·lament els metges de capçalera, perquè cada vegada hi ha més gent amb obesitat però sense altres patologies”. Evidentment, si es presenta alguna condició mèdica o patologia addicional, sempre s’han de seguir unes indicacions concretes, i per això l’especialista recorda que “cal mantenir sempre un seguiment mèdic, no és gens recomanable fer-ho pel propi compte”.
La semaglutida actua sobre els mecanismes que regulen la gana i la sacietat. Això facilita que la persona se senti satisfeta amb menys quantitat de menjar i pot reduir el desig de continuar menjant. “És una eina que tenim nova, que hem d’aprofitar i saber utilitzar per mitjà de fàrmacs com l’Ozempic i el Wegovy”, resumeix Simó.
Menjar menys no vol dir millor
La reducció de la gana és un dels efectes buscats, però també pot plantejar reptes nutricionals. Susana Cánovas, dietista-nutricionista terrassenca (col.: CAT001191), adverteix que algunes persones, després dels fàrmacs, poden arribar a menjar massa poc, saltar-se àpats o perdre l’interès pel menjar. Quan això es manté en el temps, pot dificultar que cobreixin les necessitats d’energia i nutrients. “L’objectiu no és només menjar menys, sinó continuar alimentant-se bé, sobretot encara que es tingui menys gana”, subratlla.
Com Simó, Cánovas defensa un seguiment, en el seu cas, nutricional individualitzat, que permeti valorar tant la quantitat com la qualitat dels aliments consumits. “Els fàrmacs redueixen principalment el greix corporal; nosaltres hem de vetllar per preservar al màxim la massa muscular, la força i la funcionalitat”, explica. En aquest sentit, destaca,“és especialment important fer una adequada aportació de proteïnes i exercicis de força”, com a complement al tractament.
Baixar de pes no és el final
Les molèsties digestives, com les nàusees, el restrenyiment o els vòmits, figuren entre els efectes secundaris adversos de la semaglutida. No són comuns en tothom i poden ser més freqüents a l’inici del tractament o quan s’incrementa la dosi.
Una altra qüestió és què passa quan s’interromp el tractament. Simó assenyala que algunes persones aconsegueixen mantenir el pes perdut després de consolidar canvis d’hàbits, mentre que d’altres recuperen part del pes o necessiten un tractament més prolongat. “Durant aquest temps que el fàrmac ha ajudat a perdre pes, cal fer un canvi d’hàbits de vida. Aquesta estaria la gràcia per a consolidar l’objectiu”, apunta.
La durada del tractament de l’Ozempic, tenint és compte que la diabetis és per a tota la vida, és, doncs, crònic, com apunta Andreu Simó. En el cas del Wegovy, també pot ser-ho, però s’ha de valorar individualment, tenint en compte la indicació, els beneficis, la tolerància i l’evolució. “L’ideal seria poder retirar-lo i que es mantingués el pes. Aquí és on entra la nostra feina, la dels professionals”, admet.
La psicòloga terrassenca Cristina Garrido adverteix, precisament, del risc de presentar aquests medicaments com una “solució màgica per perdre uns quilos per motius estètics”. Són tractaments útils quan estan indicats, però la seva popularització pot acabar per desdibuixar-ne la finalitat mèdica.
La qüestió, doncs, no és únicament quant de pes es pot perdre, sinó en quines condicions es fa i amb quin objectiu. Com recorda Cánovas, l'acompanyament nutricional ajuda a prevenir dèficits i preservar la musculatura, mentre que el seguiment mèdic permet valorar l'adequació del tractament. Aprimar-se pot formar part d'un abordatge de salut, però la bàscula, per si sola, no explica tota la història.
Una “solució màgica” davant el retorn a la tendència de la primesa?
La primesa torna a ocupar un lloc central en l’imaginari estètic. Després d’uns anys en què els discursos sobre la diversitat corporal havien guanyat visibilitat en la publicitat i els mitjans, les xarxes socials tornen a omplir-se de cossos prims, vídeos de canvis físics i promeses de resultats ràpids. En aquest context, l’Ozempic i el Wegovy, també es presenten sovint com una drecera per aconseguir el cos desitjat.
“La primesa no només ha tornat, sinó que ho ha fet reactivada per noves eines tecnològiques i farmacèutiques que fan que aquest ideal sembli més assolible”, apunta Cristina Garrido. Per la seva part, la psicòloga general sanitària terrassenca, Aida Castellà coincideix que no és un fenomen nou: “Als noranta i 2000, hi havia models basats en el sacrifici, la dieta i l’exercici; ara, els fàrmacs i la velocitat d’exposició canvien el paradigma”.
Si abans els referents sortien sobretot a revistes, passarel·les i televisió, ara la comparació es pot mantenir durant tot el dia a través del mòbil. Els algoritmes de TikTok i Instagram amplifiquen la visibilitat. “Això crea una il·lusió de facilitat sense esforç i una pressió social constant”, assenyala Castellà. Els filtres, l’edició digital i els models generats amb intel·ligència artificial també poden desdibuixar la frontera entre els cossos reals i les imatges construïdes.
La popularització de l’Ozempic i el Wegovy s’inscriu en aquesta cultura de la immediatesa, però les dues psicòlogues alerten de la banalització del seu ús. “S’estan presentant com la solució màgica o una via ràpida per perdre uns pocs quilos per motius purament estètics”, afirma Garrido.
La preocupació per l’aparença es pot convertir en un problema quan, diu Aida Castellà, “el cos es converteix en el filtre únic per avaluar la pròpia validesa personal”. Ambdues psicòlogues assenyalen indicis com pensar obsessivament en les calories o la bàscula, sentir ansietat quan s’altera una rutina alimentària, mirar-se constantment al mirall o evitar àpats i trobades socials per vergonya del propi cos.
Garrido també alerta de la normalització de “conductes compensatòries, com l’exercici per cremar tot allò que s’ha menjat”. Si aquests comportaments s’intensifiquen i interfereixen en la vida quotidiana, poden ser senyals d’una relació problemàtica amb l’alimentació i la imatge corporal, que convé abordar amb ajuda professional.
Davant d’aquesta tendència, totes dues defensen una mirada que separi l’aparença física del valor personal. “El cos ens permet viure, no és un objecte d’exposició ni de valoració”, sosté Garrido. Castellà reclama, alhora, “educació digital, més rigor en els missatges sobre salut i promoció d’hàbits saludables que no associï sistemàticament la primesa amb l’èxit”.
