Quan es va fer el tomb necessari, després de la mort del dictador, hi va haver una sèrie de personatges que van ser cabdals per remoure les ganes de la societat de mirar endavant i recuperar moltes de les activitats prohibides o que havien quedat apagades o en un estat més que secundari. Moltes d’aquestes persones van fer mans i mànigues per als moviments veïnals, socials, laborals i també culturals. Era necessari i així va ser.
Rosa Mora i López, nascuda a Sant Cugat del Vallès l’any 1936, va ser d’aquestes dones exemplars que va treballar per a la comunitat. “Era de calaix que s’havia de recuperar una bona part de la nostra essència després de la grisor, per dir-ho finament, dels anys d’un règim insuportable”, exposa.
Des de la seva posició com a membre de l’associació de veïns del barri de Sant Pere, va promoure el moviment veïnal. “Hi havia molta feina per fer. Eren uns anys amb mancança darrere mancança, amb una col·lecció llarguíssima de greuges que les associacions veïnals necessitaven arreglar. Veníem del no-res i volíem avançar, sense moltes pauses, cap al tot o el més peremptori”, diu.
D’aquells temps gairebé en blanc i negre als de colors, hi va haver un bon tros. “Estem parlant d’uns anys que se’ls va titllar de transició, però no podíem esperar més. Tots plegats, havíem de reivindicar un munt d’urgències que no es podien perllongar en el temps”, manifesta.
Possiblement, sense l’esforç de persones com ella, no s’haurien aconseguit alguns avenços en aquest camp. “Aquí no es tractava de fer les coses per quedar bé o perquè algú vingués a fer-te la rosca. Era una tasca d’arremangar-se i anar de cara al que importa, sense subterfugis. Tot per la via més directa”, declara.
- Rosa Mora i López
- RAMÓN NAVARRO
Altres inquietuds
Tota aquesta problemàtica l’interessava, si bé tenia també altres inquietuds, relacionades amb la cultura, en especial la popular, que en molts casos s’havia de revifar. “La cultura popular és l’essència del poble, del territori. No es pot menystenir i molt menys anul·lar”, opina. “És tradició i es transmet des de les famílies, que són el pal de paller de la cultura popular”.
Va ser amb aquest afany que va formar part de les diverses comissions municipals de festes que es van crear entre els anys 1980 i 1987 amb la finalitat de recuperar la Festa Major i convertir-la en una celebració adaptada als nous temps, després d’anys trivials i sense substància. Va ser complicat posar a tothom d’acord? “Quan hi ha més d’una persona per tractar un tema, és normal que hi hagi discrepàncies, però sempre va predominar el repte de tornar a gaudir d’una Festa Major com cal. Era la clau de tot, el que unia a tots els que hi participàvem”, apunta.
El Carnestoltes
Una altra festa que tenia entre cella i cella per tal que es pogués tornar a viure va ser el Carnestoltes. “Hi ha a qui no li agrada disfressar-se, però molta altra gent espera amb delit aquesta celebració per dissenyar el seu vestuari, fabricar-lo i lluir-lo en una rua. Hi ha alguna cosa més gratificant que passar i culminar aquest projecte? Potser no gaires més”, assegura.
Se la recorda per ser la primera dona que es va disfressar del personatge de Carnestoltes oficial. “Va ser apoteòsic, com un somni que es feia realitat, poder ser aquesta figura, encara que fos per unes hores”, detalla. Ara, ja consolidat, com veu al Carnestoltes dels nostres dies? “És així, està consolidat i amb un grup de persones que hi treballen perquè sigui tot un èxit. Què més podem demanar?”, comenta.
Va treballar de fotogravadora i li agradava fer d’actriu en pel·lícules amateurs. “Una afició com qualsevol altra, que no deixa de tenir relació amb una altra classe de cultura, oi?”, expressa.
