Ara que els rellotges de polsera potser han patit un cert retrocés a causa de l’arribada implacable dels telèfons mòbils, és possible que els que hi ha a parets, edificis oficials o establiments tinguin un aroma de romanticisme. De tota la vida, s’ha elogiat la qualitat de saber gestionar el temps i un rellotge, és indiscutible, és el seu fidel reflex. Si, en l’àmbit particular, el rellotge ha sofert aquesta disminució i, a més, l’arribada de models que semblen més aviat un petit telèfon o una tablet, els que podem anar observant pels carrers de la ciutat, continuen més vigents que mai.
És el cas del rellotge de Cal Castín, que va instal·lar José Castín, fundador de la rellotgeria que portava el seu cognom, l’any 1929 al raval de Montserrat. Com explicava l’historiador Domènec Ferran a aquest diari fa un parell d’anys, “ho va fer amb la pretensió que fos el rellotge de referència per tocar hores a la plaça del raval”.
Al centre de l’esfera, hi va plantar la inscripció “Hora Oficial”. Ferran també comentava que “va ser l’únic que funcionava el raval fins a l’any 1986, quan la família Castín es va jubilar”.
El seu desig
Fa l’efecte i així s’ha publicat, que el desig de Castín era que el seu rellotge s’incorporés com a part de la façana de l’Ajuntament, però va ser un anhel que no va tenir èxit. Rafael Aróztegui, en el seu blog “Pintor Viver” aporta que “el 18 de febrer de l’any 1929” va ser quan Josep Castín i García va demanar permís “per instal·lar un rellotge gegant a la façana del seu establiment”, que al mateix temps era el seu habitatge. Un rellotge més petit que hi havia a l’habitatge i que estava alimentat per sis bateries alimentava al germà gran. “Durant molts anys va ser considerat pel públic com el rellotge que indicava l’hora oficial”.
