Que aquesta localitat s’hagi considerat com “la ciutat del fum” no només és cosa del títol d’una novel·la de Vicenç Villatoro. A l’era industrial, en els inicis del segle XX, més de 200 xemeneies que pertanyien a fàbriques principalment relacionades amb el món del tèxtil, deixaven anar quantitats incalculables de fum. D’aquests, moltes van acabar enderrocades, però un bon nombre encara es conserven i, a més, formen part del patrimoni de la ciutat i tenen la qualificació de bé cultural d’interès local.
No totes de les que encara romanen ben dretes són iguals. En trobem de formes diverses, algunes amb detalls com la de la bòbila Almirall, que té escales i tot. Però cap com la que es pot trobar al bell mig d’una placeta, la de Salvat-Papasseit, envoltada d’habitatges.
Pertanyia a l’empresa Tintoreria Llanera S.A. i, com explica una plaça penjada a la xemeneia, fou projectada i construïda l’any 1948 pels enginyers Francesc Izard i Bas i Arnau Izard i Llonch i el mestre de cases Joan Mora i Raspall. També informa la mateixa placa sobre les seves característiques i detalla que es va aixecar en 45 dies i que “la seva alçària total és de 45 metres, 6,97 de base i 33,03 de fust”. Es va restaurar el mes de juny de 2003.
L’altra xemeneia
No va tenir tanta sort l’altra xemeneia que hi havia al costat, de 20 metres, que era de la indústria Vilà i Cia i que es va enderrocar l’any 2000, en una decisió envoltada de polèmica i molts detractors.
Al blog ArquiTerrassa, es defineix a la xemeneia de la Tintoreria Llanera com a única “entre les del seu gènere” a la ciutat i que el que la diferencia de la resta de les xemeneies d’aquí és “el seu fust octogonal i troncocònic”. La seva ubicació, entre habitatges, també.
