Cada desembre, abans fins i tot que alguns terrassencs hagin posat l’arbre de Nadal a casa, arriba un altre senyal inequívoc que les festes ja són aquí: el Quinto. Més que un joc, és un ritual col·lectiu que ha sobreviscut generacions senceres i que, any rere any, confirma una veritat com un temple: Terrassa necessita el Quinto perquè forma part del seu relat, d’aquella memòria que només es pot entendre si s’ha viscut alguna vegada des d’una taula plena de guixes, mentre un lloro que canta i improvisa, ens punxa i fa riure.
“És una tradició que no s’ha de perdre”, explica el lloro d’El Social, Esteve Garrigó, amb 40 anys d’experiència al darrere. No parla només del joc, sinó d’una manera de fer i de reunir-se. D’un costum que Terrassa ha mantingut mentre en altres llocs ho desconeixen. “A Barcelona, potser, no saben ni què és el Quinto. Aquí, però, fa 60 anys que es fa i es coneix com el primer dia”. Aquesta persistència i fidelitat al format original és precisament el que el converteix en una peça d’identitat, que pocs municipis senten com ho fa Terrassa.
Potser és difícil de definir, com admet el mateix Garrigó, però és fàcil de reconèixer quan hi ets. “Les famílies que hi participen ho fan des de fa dècades. Veus avis, pares, nets… I aquells nets ara hi venen amb els seus fills”. El Quinto és, per a molts, el fil que uneix generacions en un mateix ritual nadalenc: una transmissió cultural tan senzilla com compartir una estona de joc i rauxa.
És una tradició viva a molts racons de la ciutat. L’Sferic és un altre dels punts que s’omple i s’omplirà, al llarg de les festes, de jugadors i guixes. Quim Sangüesa n’és el seu lloro, també des de fa més de quatre dècades, essent testimoni d’aquesta continuïtat: “Un Nadal sense Quinto no seria Nadal. La gent espera que arribin aquests dies amb ganes, per a poder jugar-hi després de molta espera”.
Un espai intergeneracional
A més, Sangüesa detecta un fenomen curiós: l’arribada massiva de gent jove, sobretot els darrers anys. Així, es forma un ecosistema d’experts amb anys i panys al darrere, i novells que no volen perdre el seu ritme, i no triguen gens a aprendre’s les cantarelles de cada número després de ser esmentat pel lloro.
Tant al Social, com a l’Sferic, com a la resta de casals i establiments de la ciutat que acullen tantes i tantes jornades de Quinto, aquesta essència és sagrada. Tot i la convergència de diferents generacions, els lloros ho tenen clar: el Quinto no es modernitza. Almenys no en allò estructural. “Posar tauletes digitals faria perdre la gràcia”, diu Garrigó. “Les guixes, cada cop més cares –bromeja– continuen sent imprescindibles”. Són part de l’experiència, de la petita dosi de desordre i joc que desperta “el nen que tots portem dins”.
A l’Sferic també es manté el format clàssic, tot i que fa anys que s’hi van començar a afegir petits regals per als que piquen: torrons, cava o algun detall per fer festa. Però el joc, insisteix Sangüesa, continua sent el mateix de quan ell hi anava de petit. Això no vol dir, però, que el Quinto sigui hermètic. Al contrari: el seu sentit popular el fa permeable en l’actualitat i a la creativitat de cada lloro.
Garrigó explica que al Social han convertit l’últim dia, “La Gresca”, en una celebració única. “No es fa enlloc del món”. Allà, entre partida i partida, hi ha música en directe, actuacions, temàtiques especials, convidats i una pluja de regals que inclou pernils, sopars, patinets elèctrics o fins i tot altaveus, els “lloros” d’ara. L’any passat hi va cantar ni més ni menys que el president del Parlament, Josep Rull. “No a tot arreu hi canta el president del Parlament”. Altres anys, hi han participat cares de TV3 com Xavi Coral, o fins i tot, els Doctor Prats, que van tocar-hi entre partida i partida una vegada.
El toc de cadascú
L’essència del Quinto, allò que el manté viu, no és l’espectacularitat; és la complicitat. Des de dalt de l’escenari, tant Garrigó com Sangüesa comparteixen la mateixa sensació: la de controlar una energia que només es genera allà. “Veus l’emoció del que està a punt de cantar el quinto”, diu el lloro de l’Sferic. I ell mateix allarga, retarda, juga amb els silencis per afegir-hi tensió. Cada lloro té un estil, però tots tenen la mateixa missió: fer que la gent s’ho passi bé. Garrigó ho expressa dient que “no és només cantar números, és interactuar, fer participar tothom”. Aquesta manera de viure el joc fa que el Quinto no sigui un simple entreteniment nadalenc, sinó una atmosfera compartida que connecta els terrassencs amb el seu passat i amb els uns amb els altres.
Ara que comença una nova temporada, tornen a cantar els lloros, ressonar les taules i volar les guixes. Però, sobretot, torna el Quinto amb la certesa que Terrassa i la seva gent d’ara i de tota la vida segueix trobant en aquest clàssic joc una de les seves memòries més vives. Una memòria que es canta, es riu i es pica, i per sobre de tot, una memòria que no vol perdre ningú.
