Després d’una intensa sessió d’exercici, i passejant per Sant Pere sota un sol espatarrant, un petit bar apareix fent cantonada entre la carretera de Matadepera i el carrer de Sal·lari, com un oasi enmig del desert. És el Bar Nils, un establiment “molt petitó”, com diu la propietària. Un dels més menuts de la ciutat, m’atreviria a dir. Tres o quatre taules col·locades amb cura i estratègia permeten explotar el poc espai amb el que compta i, presidint-lo, una barra gairebé de punta a punta que convida a parlar directament amb la propietària, la Mireia Pagés Barnils.
A mig matí sol estar molt tranquil, més ara a l’estiu. Clientes de tota la vida venen i van, això sí. Per exemple, la Loli, que simplement ve a saludar i a fer una actualització de com va tot. La Montser arriba més tard amb el seu marit, es prenen un refresc i li pregunten pels resultats d’una analítica passada. “És un bar molt tranquil, molt familiar i molt de barri. Sempre acostuma a venir la mateixa gent”, confessa la Mireia.
Ella va fent una petita truita de patates, sigui per exposar o sigui per servir immediatament al primer qui s’acosti. “En vols un tros?”, em pregunta. “No, gràcies. Amb aquesta calor, amb un Aquarius fresc ja em serveix!”, responc.
És fàcil adonar-se ben ràpid que es tracta d’un bar acollidor i proper, inclús per als forasters que hi arriben per primera vegada com un servidor. I, tot i ser ben petit, la seva oferta d’entrepans és inversament proporcional la seva mida. Més d’una quarantena en carta i, a sobre, una manera ben temptadora per a anunciar-los: una gran pissarra a la paret del fons amb cadascun d’ells.
Una altra peculiaritat del negoci, que va de la mà amb el fet de ser extremadament proper és que la Mireia “bateja” molts dels entrepans que té en carta bé amb els noms dels seus clients més fidels. “Ara està sortint molt, per exemple, el “Javivi” -fent homenatge a la traducció de la paraula “estimat” a l’àrab: “habibi”- que porta carn de kebab i salsa de iogurt”, apunta la propietària. Encara que si hi ha un nom que destaca per sobre de tots és el mateix negoci: Bar Nils, que molts ja haureu enxampat la referència al segon cognom de la Mireia: Barnils. Deu el nom del bar al seu avi, fundador del primer Bar Nils, a Santa Coloma de Gramanet, l’any 1963. “Li hem agafat el relleu el meu germà i jo. Ell en té un fora de Terrassa, i jo vaig obrir aquest ara fa 14 anys ja”.
Així, el Bar Nils s’ha anat erigint com un punt emblemàtic de Sant Pere. No per la seva mida ni impacte, sinó per la marca de deixa al públic. “Molts em diuen: ‘Si tinguessis més taules faries més negoci’. Però jo ja mantinc la clientela de sempre”, diu orgullosa. Encara és ben jove, però m’atreveixo a preguntar si hi veu relleu al negoci en un futur: “Tinc una nena de 20 anys, però de moment, no la veig, quedant-se’l”, riu. No sembla una gran preocupació. Ara com ara, el Bar Nils continua fent el que ha fet sempre: aixecar la persiana, servir cafès, entrepans i converses, i mantenir viu aquell esperit de bar de barri de tota la vida.
