Històries irrellevants de crisis postolímpiques

El mes de juliol de 1993, el pas per a vehicles de tota índole estava vetat al carrer de Gutenberg. La tanca i els senyals que podem visionar a la fotografia antiga (d’aquell any, és obvi) així ho indicaven. [bafg id="411946"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón S’encaminava tot cap a una remodelació d’aquesta via per convertir-la en el que veiem ara i que es reflecteix a la imatge de 2022. Era en un any postolímpic, d’aquells en què si la memòria no ens falla la paraula “crisi” s’utilitzava més que el “bon dia”. Eren temps en què era fàcil excusar-se. Després dels Jocs Olímpics de Barcelona, el món, especialment l’econòmic, va semblar que s’aturava i per a alguns sectors del comerç o la indústria era complicat avançar. Era com si, amb la cita olímpica, s’hagués gastat tot el que hi havia i el que no. Lluny de pretendre jugar a experts en tot el que envolta a temes econòmics, és el que em ve a la ment quan veig 1993 o 1994, els anys de després que, possiblement, també van marcar a molta altra gent. Recuperant el que importa, les dues instantànies del carrer de Gutenberg, també és un dels habituals camins de gran part de la ciutadania cada dia, entre els quals m’incloc. De fet, a aquest carrer hi vaig treballar dos anys i escaig Per tant, com deia aquell, és un carrer que conec com la palma de la meva mà.