Comparacions i conclusions, no sabem res

És d’agrair la possibilitat de trobar edificis que mostren detalls distints dels paràmetres més clàssics. Una construcció que no presenta línies rectes en els seus acabats, com és el cas, permet escriure coses diferents de les de sempre. Aquesta cantonada, arrodonida i del carrer de Pardo Bazán (en record d’una escriptora i periodista, entre altres funcions, d’origen gallec), en tenim una mostra. [bafg id="420331"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Lluís Clotet Comparant les dues fotografies, la d’ara fa poc i la de l’any 1993, es pot arribar a la conclusió que, en gairebé la seva totalitat, aquest edifici i el que l’envolta no semblen d’èpoques distants. És el que passa a voltes, que un lloc o una ubicació manté molt del que ja tenia i, que, per les circumstàncies que sigui, tampoc ha sofert grans canvis. La porta, la reixa de la finestra, aquella mena de decorats com si fossin el cinc d’un dau i, fins i tot, el número del carrer, presenten la mateixa fatxa que llavors. És un local pel qual, el temps no ha passat i s’ha quedat com aturat, a l’espera d’evolucions que, podria ser, mai arribaran. No sabem si en un “Ahir i avui” d’aquí a vint anys, si encara es fa, es podrà comparar de nou aquest indret. No sabem, tampoc, si continuarà mantenint la seva aparença actual, com sembla que ho fa ara en comparació a 1993. No sabem res, en realitat.