Dies de resignació i una cançó que es va fer pesada

Ens ho ensenya la fotografia més antiga, que és de l’any 1990. Llavors, com es veu, el carrer Cremat estava potes enlaire, immers en unes obres per remodelar aquesta part cèntrica de la ciutat. I, també ens ho ensenya, però en aquest cas, la instantània més nova (feta ahir i, encara, com es diu, gairebé al forn), el resultat dels arranjaments per deixar el carrer en un estat que voreja la perfecció. [bafg id="479079"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui Una vegada més, aquesta secció ens transporta a moments crítics, moments d’obres i pols, d’enrenous per al veïnat i els vianants, moments de “quan acabarà tot aquest sidral?” o, també, moments per a la resignació. Perquè resignar-se és molt més que una actitud dels humans, és una qualitat molt preuada en segons quins àmbits. Resignació, resignació i més resignació. Resignar-se és conformar-se? Doncs, sí. I és el contrari de resistir, per exemple. Resistir tampoc és una mala opció i, recordarem, que una cançó que anava d’això, de resistir, es va fer molt popular durant la pandèmia i el seu conseqüent confinament. Fins i tot es va fer pesadeta. Perquè els missatges que volen anar d’un pal com aquest, cansen i avorreixen i, sovint, volen catequitzar. I no cal. Deixem a la gent no ser tan perfecta i tenir defectes. Resignar-se està bé i veure les millores en el temps, també.