El protagonisme en forma de gran forat

A la lluna, comenten, hi ha cràters i, a la terra, de tant en tant, també. És el que evidencia la fotografia més antiga de les dues d’aquesta edició, i que es va viure un dia de 1990, al carrer de Josep Trueta, fregant el Parc de Sant Jordi. [bafg id="490709"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón A la foto actual, i gairebé al mateix lloc, es veu que es va fer en el seu moment alguna reparació (no sabem si en relació amb el forat de la imatge més vella). Una reparació, diguem-ho clar, una mica matussera. Un forat d’aquest calibre no és cap broma i les tanques que es van posar per evitar ensurts, són més que significatives. Un forat com aquest no es produeix per una nimietat, com la caiguda al paviment d’un paquet d’un transportista, com una nevera o una màquina per córrer. No. Devia ser per un motiu dels grossos. Hi ha una realitat incontestable quan es fa la comparativa entre les dues instantànies. El forat. No en podem dubtar ni un segon. És més que presumible que aquestes dues imatges d’avui siguin les que mostren un punt diferenciador tan manifest. Un forat que bé podria aparèixer en una pel·lícula de l’espai exterior, amb visita dels humans a planetes desconeguts. Hi ha poc més a comentar. L’escenari, forat a part, no dista molt entre una foto i l’altra. La de 1990, any de la mort del prestigiós escriptor català Manuel de Pedrolo, sense el forat, ni la miraríem.