Un altre món és possible

El mateix dia del seu concert a Terrassa, Niño de Elche va publicar al seu Instagram un text al qual matisava: "L'art del diàleg és aquell que oposa dos discursos racionals, per a arribar a la Veritat. Una prèdica que Raúl Cantizano i jo fem a través del so, de la mirada, del tacte, de la paraula, del gest. Una elecció -no selecció- de recursos per a entendre'ns i perquè ens entenguin."

No pot haver-hi millor definició de l'experiència a la qual Niño de Elche ens va sotmetre divendres, un concert en petit format que es va desenvolupar prenent com a matèria primera elements tant racionals com irracionals. La poesia, la visió política, el qüestionament de l'ortodòxia flamenca i la llibertat creativa es van contraposar al món de sensacions als quals ens va submergir, fent un repàs dels temes de la seva discografia més associats al continent llatinoamericà, però també indagant en el seu repertori d'arrel més flamenca, sempre amb la seva particularíssima visió.

El concert va començar amb una exposició de percussió corporal amb aparença d'improvisació, una forma de començar de tal intensitat que el va ajudar a enfilar un camí ple de referents literaris i musicals. Ernesto Cardenal i d'altres poetes sandinistes, Josep Pla i les seves reflexions sobre l'art, van conviure amb el trencador Pepe Marchena i els seus fandangos rupturistes (que alguns crítics de l'època van titllar de flamenc cubista) o "l'apropiació cultural" que va fer Tim Buckley del flamenc i de Lorca. Parlar del "melismàtic" músic nord-americà li va servir per fer tota una declaració de principis: "el flamenc no és tant una estètica, sinó una actitud."

Petons o rialles
Aquest intangible és el que converteix a Niño de Elche en un flamenc inusual, que canta vivint els seus temes i a més incorpora escenes del quotidià, posant música a la realitat: petons o rialles convergeixen amb els versos propis o aliens.

Aquesta actitud no és simplement entrega, sinó que a més forma part d'un ritu; Niño de Elche es veu a si mateix com una mena de missioner: "Sota l'alè del fet sublim no hi caben reflexions." La música forma part d'una creença, i es manifesta no només amb una presència de tall iconoclasta, sinó a més prenent l'aparença de devoció: hi ha un moment, per un gest, que el Niño de Elche sembla tot un Crist Pantocrator donant-nos la seva benedicció.

Així i tot la seva exposició està plena de dubtes, però allà on hi ha por, floreix una nova aportació. No és Niño de Elche un músic que pugui repetir-se, tot i mantenir incòlumes referents que l'acompanyen sovint, com la poesia de Cardenal i especialment els seus "Salmos."

Davant tot aquest univers d'una experiència a la qual, "possiblement no trobaràs una resposta al teu desassossec", si que trobaràs "en aquest viure que és experiència", alguna cosa semblant "a la teva creença que un altre món és possible." Així ho manté Niño de Elche comptant amb la complicitat d'un músic, Raúl Cantizano, qui no fa acompanyament sinó diàleg, i amb qui és evident que guarda una compenetració sublim.

Llàstima que l'audiència fos molt inferior a la que el músic hagués merescut, i aquest concert només fos per a uns quants escollits.