Sabeu, senyores i senyors, que un grup musical de Terrassa va vendre més de 100.000 discos en tres mesos del seu àlbum “Alta sociedad”, publicat l’any 1981? I que el seu xou va ser el més contractat d’Espanya durant tres anys? Que va ser número 1 en les llistes d’èxits i va participar en programes de ràdio de més de 80 emissores del país? I que va protagonitzar el primer videoclip de TVE en el programa especial de Cap d’Any de 1981, presentat per Tip y Coll?
Sabeu que els autors de “Niña (Chorrada Modelna)” van omplir l’Estadi del Terrassa FC amb 18.000 persones, establint un rècord? I que van ser proposats per participar a Eurovisión? Sabeu que, en fi, aquella aparentment embogida orquestra va néixer com a trio (trio de tres, diuen ells) fa 50 anys i que les seves cançons es cantaven en les classes de música de moltes escoles? Eren els Huapachà Combo, en efecte, una orquestra antiorquestra fundada per Quimet Carreras, Miquel Mallafré i el ja desaparegut Cesc Tudó, un vendaval lúdic en l’escenari. Aquest dijous al vespre, Carreras i Mallafré van celebrar a l’Ateneu Terrassenc un acte commemoratiu desenfadat, fidels al seu estil.
Sala plena
Com allò no podia ser del tot normal, el Quimet i el Miquel van fer-se pregar i van trigar uns quant minuts a aparèixer després de la presentació realitzada per Ferran Peña, president de la institució. La sala estava plena i, per descomptat, el cineasta Antoni Verdaguer tenia preparada la càmera. El públic, imbuït de l’ambient “huapachà” (una marca sardònica), deixava anar comentaris: “Ja ho sabien que era avui?”, “Ja està bé la brometa”.
Es van transformar en orquestra antiorquestra “inspirada en el anarcosurrealisme”, van gravar “Alta sociedad” (en total, mitja dotzena de discos), es van especialitzar en temes paròdics i muntatges escènics potents
En la pantalla apareixien les fotos dels vuit membres del combo de molt petits. Després del so de riures enllaunats, van aparèixer el Quimet (armilla decorada amb un ou ferrat) i el Miquel (americana blava poc discreta), per, amb el suport de vídeos, resumir aquella aventura transgressora d’una banda nascuda en un pub del carrer d’Arquimedes i inspirada en Les Luthiers, grup argentí humorístic-musical. ”Ens fèiem passar per argentins”, va confessar Mallafré abans de recordar a Paco Tudó, “culpable en bona part de que siguem aquí i que evolucionéssim a un combo. Era una de les persones amb més sentit de l’humor vitriòlic que he vist en la meva vida”.
La visió lúdica
Es van transformar en orquestra antiorquestra “inspirada en el anarcosurrealisme”, van gravar “Alta sociedad” (en total, mitja dotzena de discos), es van especialitzar en temes paròdics i muntatges escènics potents, amb una visió lúdica de la música en la qual “les febleses pressupostàries quedaven reemplaçades per l’humor anarcosindicalista rural”. Eren uns genis transmetent sensació d’improvisació quan, en realitat, “hi havia molts assajos darrere”.
“Nuestra alma es la del carajillo del país”, deien en una entrevista els autors de “Qué borde era mi valle". “Som monàrquics rurals”, deixaven anar en un altre titular. “Jurem que no tenim res a veure amb l'embaràs de Lady Di”, afegien. Per enregistrar el seu primer disc els van reservar durant un mes un estudi a Horta, de les 22 hores a les 3 de la matinada. “Feu el que vulgueu”, els van dir. Tal dit tal fet. “Vam portar una pilota de futbol i un porró amb cava. L’amo de la discogràfica preguntava a un responsable si havíem gravat alguna cosa. Li va contestar que no, però que jugàvem bé a futbol”, va explicar Mallafré provocant una de les múltiples riallades que van travessar l’auditori de l'Ateneu i es van repetir, per exemple, quan tots dos van explicar una anècdota viscuda a Madrid. La Guardia Civil els va aturar i els va custodiar a l’aeroport de Barajas: “Portàvem una pistola de joguina comprada al Gusi i l’escàner la va detectar. Van pensar que érem terroristes. I, com ja érem coneguts, molta gent creia que la Guardia Civil havia detingut els Huapachà”.
- Mallafré i Carreras, durant l`acte
- Alberto Tallón
Parodiaven a Gardel (Calvos Burdel), a Col Porter (el Miquel disfressat de porter amb una col enorme a les mans), a Bob Marley (el Quimet amb un porro descomunal), fins i tot al president Adolfo Suárez: “Vam sortir a l’escenari amb una gran pancarta que parodiava la seva frase: ‘Puedo prometer y prometo’. La nostra deia: ‘Pedo pometer y pometo’. Suárez estava just davant”, va recordar Carreras. Sabeu que han sortit al "Cachitos" de TVE?
Els inventors del “patsurfing”, consistent a asseure’s a taula amb un flotador d’ànec al cap, van exportar el seu èxit a Alemanya. Mallafré va deixar el grup l'any 1989, després de l’aparició del disc “En cap cap… cap”. L’orquestra es va mantenir visqui fins a finals dels 90, però decaient, diluït aquell esperit inicial. Mallafré i Carreras es van tornar a reunir el 2023 per participar a concerts comemoratius de les Orquestres per la Llibertat, juntament amb gent de l'Orquestra Plateria i la Salseta del Poble Sec.
Huapachà Combo celebra 50 anys. Eren aquells "argentins" que van donar ambient al casament d'Antoni Verdaguer, l'any 1978 en una ermita, i amb uns quants convidats religiosos. "Es van fer passar per argentins i van cantar aquella cançó que deia 'por el camino verde, camino verde, que va a la ermita'. La meva família no sabia què fer", explicava el director.
Honor al "Chocolate per tutti”. Com deien ells mateixos, els Huapachà, "Senquiu very much".
