"El poeta pretén parlar dels altres homes quan ho fa d'ell mateix"

Los indios hacían / señales de humo./ Tú lanzas palabras, señales de uno", arrenca el seu darrer llibre. Des de jove (des dels 16 anys) que Antonio Pérez Roldán en va llençant, és a dir, que escriu poesia (també aforismes i petites narracions, però menys) que, de tant en tant, passen per la impremta i esdevenen llibre (va començar a publicar als 46). Ja passada la ratlla de la setantena (nascut el 1945 a la localitat andalusa de Nueva Carteya, terrassenc des de l'any següent), Pérez Roldán segueix mantenint l'escriptura de la poesia. "¿Por qué ese gesto/ elemental, confuso,/ esa llamada desde/lo lejano profundo?" es pregunta, a l'estrofa següent d'aquest poema que obre "Señales de uno", sobre aquesta voluntat, aquest desig, de fer versos. I es respon, a la darrera: "Porque un día azaroso/ viniste al mundo/ y tienes voz para decir/ amo y sufro."
A "Señales de humo", Pérez Roldán dona a conèixer uns seixanta poemes escrits originalment entre 2007-2011. "Posteriorment només vaig fer alguna petita modificació (generalment supressions) i vaig afegir alguna citació", ens explica. "Les citacions, a part de triar versos que m'agraden i que gairebé sempre tenen alguna cosa a veure amb el poema, són també homenatges a autors que m'interessen i als qui admiro". Entre ells, Màrius Torres, Quasimodo, René Char, o el terrassenc Jordi F. Fernández (dos versos seus, "Hay guerra en esta paz. /Hay muerte en esta vida" encapçala el titulat "Guerra").
No hi ha a "Señales de uno" ruptura amb la seva obra anterior. "Encara que formalment enllaça més amb 'Mientras pueda decir' (2014) que amb 'Terceto' (2017), els temes són els que solc tractar en tots els meus llibres de poesia". Pels seus lectors habituals, així doncs, aquest nou llibre serà el retrobament amb un vell amic, que torna a compartir amb nosaltres, i ens regala l'esforç de convertir-les en literatura, les seves reflexions i sentiments sobre els seus temes de sempre que ho són també els eterns de la poesia: la precarietat de la vida, la consciència del temps, "del seu inexorable transcórrer i, per tant, del nostre caminar cap a la mort, la paraula, la presència de la natura".
Hi és absent l'amor, aquesta vegada, i potser hi ha més presència dels elements de la natura (les boires, la pluja, el vent, el riu, l'ocell). "Vivim en un mitjà, un espai natural, i el que acostumo a fer és, a partir de sensacions, sentiments, vivències personals, immediates, relacionar-les amb aquests elements naturals que tant ens condicionen i acompanyen, portant-les així a un àmbit que transcendeix el personal. El poeta pretén, encara que sigui modestament, parlar dels altres homes (no sé si molts o pocs) quan parla de si mateix".
Hi contribueix l'ús gairebé constant de la segona persona. El poeta parla d'ell mateix i sembla que es refereix a un altre, com quan, al breu "Refugio", demana als lectors "disculpad si me encierro entre cuatro paredes / (digo entre cuatro versos)/ No me queda en el mundo/ otro lugar en que refugiarme".
Poètica del "uno", de les sensacions quotidianes, comunes a tots els éssers humans, en la seva individualitat, quan van passant els anys i les etapes de la vida, però que només la depuració literària n'aconsegueix l'expressió. "Sí, en el meu cas podria parlar-se d'una poètica intimista, cada vegada més despullada, menys retòrica, més directa i clara. La paraula (pont o mur, pedra o carícia) és un mitjà per a comprendre i per a comprendre's, és comunicació i coneixement, és música i és cant, una manera d'ordenar el món€ En definitiva, és el que ens fa humans, per a bé i per a mal.
"Mal alumno, estudiante distraído/ abandonarás la escuela del vivir/ con las asignaturas suspendidas", conclou, contundent, "Suspenso". Abans, Pérez Roldán ens ha dit que "vas entrando en la vejez/ como quién entra en un sótano./ con paso titubeante/ y ojos desacostumbrados", a "Buen tiempo". Si la primera part del llibre té la paraulcp, a tema principal, el dela segona seria el pas del temps ("Invierno de tu vida/en primavera. La queja de tus huesos/entre brotez y luz. / Està dispuesto así: qué tu contemples/cómo se ajan tus días/mientras todo florece", escriu el poeta davant de "Otro abril"). I a mesura que avancen les pàgines va creixent el protagonisme, ja total a la tercera part, de la reflexió sobre la Enemiga, la que coneix "todos los nombres, todos, el mío y el tuyo" i "La que dice la última palabra" (és el poema que) tanca el llibre, i són els seus dos últims versos "Aquella, esa, esta/que ya se ve venir".
Llibre: "Señales de uno"
Autor: Antonio Pérez Roldán
Editorial: Corona del Sur
Preu: 15 euros


Entre els lectors joves, si més no, la poesia d'Antonio Pérez Roldán, que enfoca sovint a l'inevitable pas del temps i les seves conseqüències, pot semblar dominada per un pessimisme vital. "És alguna cosa que no sols té a veure amb la natural proximitat de la mort, quan s'aconsegueix una edat com la meva (ja tinc un any més que el meu pare quan va morir), sinó també amb la situació general, del país i del món", explica el poeta terrassenc. "El nostre planeta és a penes una petita mota de pols en el cosmos i nosaltres, els seus habitants, no som més que uns ridículs éssers encegats per la cobdícia i els aldeanismos (uns altres els diuen nacionalismes) més o menys il·lustrats. L'home ha estat capaç de crear la paraula, parlada i escrita (la seva més alta creació, fins ara) la qual cosa li ha permès la creació de les arts i les ciències, però no ha estat capaç de desenvolupar (o ha perdut) una consciència de la seva pertinença a la naturalesa, (el seu hàbitat, la seva casa) a la qual espolia i maltracta constantment, cosa que no fa cap altre animal. Hi ha una cosa més idiota que un ésser que actua constantment contra si mateix? Costa, costa no ser pessimista. Encara que, clar, tots tenim els nostres moments d'alegria.." I la realitat més propera? "Naturalment, el pessimisme també té a veure amb Catalunya i amb Espanya, però d'això no vull parlar; em fa mal una cama i tinc coses útils que fer." La lectura de Pérez Roldán, en tot cas, pot ser un antídot contra tots els egos inflats i excesos de l'home dels nostres dies, a qui li recorda que "lo ignoras todo, salvo/ que ella dirá tu nombre/ y solamente tú/habrás de responder" ("La voz").