Al tema “Pels anys que no hem viscut”, en què rememora un amor trencat als 17 anys, dona les gràcies a la noia: del que ha vingut després, “no en canviava ni una coma”. Pau Vallvé porta a Terrassa el seu pop elaborat.
Per resumir, toca definició, potser massa sintètica: agorafília és el contrari d’agorafòbia. És a dir, és com un passió per sortir cap enfora, i no cal que sigui d’un lloc. També es pot abandonar la introspecció permanent. Tot plegat s’apunta per parlar de Pau Vallvé (Barcelona, 15 de maig de 1981), que aquest dissabte porta a Terrassa, a LaFACT, el seu últim àlbum, titulat, sí, “Agorafília”. És el seu 18è disc. Al concert, l'acompanyaran Pau Vallvé en Turre als modulars, les caixes de ritme i la bateria, i Jordi Casadesús a sintetitzadors, sàmplers i baix.
Vallvé té 44 anys i ell mateix declara que als 18, amb el seu primer desamor i la tristor que el va acompanyar, va deixar la bateria que tocava des dels 3, va agafar la guitarra i es va convertir “en un puto cantautor”. Va començar a gravar-se i produir-se els seus discos tristos a l’habitació dels seus pares, mestres de professió, va començar a estudiar Belles Arts, va gravar més discos que va arraconar en calaixos, va fer l’àlbum “Postdiluvian”, fosc “a matar”, i als 22 anys va rebre el primer encàrrec per elaborar una banda sonora de cinema, per al film “Zulo”.
Vallvé té 44 anys i ell mateix declara que als 18, amb el seu primer desamor i la tristor que el va acompanyar, va deixar la bateria que tocava des dels 3, va agafar la guitarra i es va convertir “en un puto cantautor”
Treballava per a publicitat i televisió i als 26 va engegar el seu propi estudi de gravació en uns baixos de Gràcia. Això va ser després d’un projecte humorístic, “Estanislau Verdet”, amb el qual va emprendre gires i al qual va matar després de dos discos. Amb 28 primaveres va publicar “2010”, ja amb el seu nom, i als 30, “de bosc”, i es va decidir a deixar de treballar en el que no li agradava per pagar la seva passió musical produint a altres grups, elaborant bandes sonores, dirigint el segell discogràfic i tocant en directe amb altres projectes com Maria Coma, Standstill o Inspira. Als 32, després de sis anys sense haver parat ni un sol dia ni fet vacances, va esclatar: “Em vaig saturar i vaig decidir deixar-ho i tancar-ho tot, agafar els quatre calers que havia estalviat i marxar a viure a Banyoles en una caseta amb gallines per escriure en calma ‘Pels dies bons’”.
El creixement
Caminant al marge de la indústria, amb autoedicions, va créixer, qui ho havia de dir. Després de 14 treballs discogràfics, va poder viure de la música que ell mateix creava. La gira de “Pels dies bons” va incloure 90 concerts. En va vendre totes les còpies. I va tornar a Barcelona. Al 2015 va muntar una gira europea de 15 concerts a 15 ciutats en 15 dies, de Barcelona fins a Sèrbia. Coses seves. Tocava als menjadors de les persones que l’acollien: “La gent que venia de públic no pagava entrada, sinó que portava menjar per compartir després del concert”. L’acompanyava el Joan Solé, amb qui va gravar tot el material, que finalment va veure la llum com a “web-sèrie-documental” de 14 capítols.
Autor, després, del disc “Abisme cavall hivern primavera i tornar”, amb gira posterior de 80 concerts, Vallvé va editar dos treballs més “Costa-roja (sessions d’assaig al mig del no-res)” i “Concert 2018”. I, el 2019, “Live vest under your seat”, que era, segons el músic, “un cant a l’esperança i a saber demanar ajuda quan un la necessita”. L’èxit del disc es va trencar amb la pandèmia, amb la qual es va gestar, no obstant això, “La vida és ara”.
Després d’un espectacle al Teatre Grec, va arribar “Agorafília” (2024). Passió per sortir cap enfora: el disc va ser ideat a França, va madurar a Osona, i va ser escrit a Banyoles i França i gravat entre Osona, el nord del país veí i Barcelona. Cap enfora: es va posar pals a les rodes en la producció, canviant l’ordre del procés, composant amb instruments desconeguts... I cap enfora, també, perquè el procés ha estat compartit i fet fora del seu estudi. És un plaer, diu, “sortir d’un mateix”. Al disc i a la gira, no sols canta i toca la guitarra. S’asseu davant del piano per sortir, sí, encara més cap enfora.
