Els concerts de cant coral han allargat una setmana el Nadal. De fet, la Coral Rossinvol serà l’encarregada de posar fi al cicle Sons de Nadal, amb una actuació de l’Auditori de Terrassa
(12 hores), aquest diumenge
14 de gener. Serà, a més a més, el concert de comiat de Carles Llongueras com a director.
Per què has decidit plegar, ara 43 anys després? Haig de plegar perquè he de cuidar la meva salut vocal. Treballo de mestre i m’he de centrar en la feina, també afluixant una mica el ritme. Ara bé, si la foniatra m’ho permet, seguiré cantant. Però com a cantaire, no com a director, perquè dirigir és un rol que implica que hi has d’acompanyar cada corda de tots els músics. Si estàs bé, perfecte. Però amb els anys, cal cuidar-se.
Com abordareu aquest procés de relleu en la direcció? Farem el concert més digne possible. Tancarem així tota la temporada de Nadal. I després iniciarem el procés per començar el relleu. De fet, ja estem en converses. Ja havíem intentat trobar un relleu per a la direcció, abans, però calia algú disponible. Jo ara hi seré igualment, cantant.
Parlant de Nadal: enguany hi ha hagut -i hi ha estat notori-, més concerts de corals al carrer que mai en els darrers anys. Estem supercontents. Des de finals de novembre fins a mitjan de gener hi ha hagut concerts de cant coral cada setmana, sense aturada. Aquest cap de setmana mateix, hi actuem la Nova Ègara i Gospel Vallès el dissabte i nosaltres diumenge. A més a més, hi actuem corals de tots els estils: l’Ohanna, que és més juvenil; nosaltres, més de gent gran; els del gospel...
A què respon aquest esclat? Bàsicament, és per la feina que fan les entitats.
Hi sentiu suport de l’Ajuntament, a l’hora de fer cicles? També és cert que hi ha més suport de l’Ajuntament, que està ajudant des de l’Auditori, des dels centres cívics... I el públic acompanya.
[caption id="attachment_524999" align="aligncenter" width="700"]
Carles Llongueras / ALBERTO TALLÓN[/caption]
La reaparició de les mascaretes dels darrers dies us ha fet recordar els dies de la Covid... I les restriccions en els assajos? Certament, durant la pandèmia, els últims a reincorporar-nos a l’activitat de les entitats vam ser el cant coral i els castellers. Hi va haver gent que es va quedar pel camí: algunes persones que van morir, d’altres que van canviar d’afició... La pandèmia ens va fer molt de mal. Així que el rebot d’ara és lògic, després d’atemperar-se la crisi. Tothom s’ha refet.
Llavors, creus que està garantit el relleu generacional? S’aniran incorporant nens i nenes cantaires? Depèn amb qui parlis, sí. D’altres pensen que no. A veure, hi ha corals de totes les edats: infantils, juvenils, adultes i de gent gran. El problema és que quan acaben el cicle juvenil, molts joves es perden. No passen a adults. Aquí anem una mica fluixos.
O sigui, hi ha un buit d’entre els 20 als 40 anys, per dir-ho d’alguna manera? Aproximadament. Clar que són anys d’estabilitzar la feina, de crear família, potser de marxar a treballar fora de la ciutat...
Potser també hem canviat la forma de socialitzar? Ara hi ha més estímuls, per divertir-se. Ja no cal sortir de casa. Quina necessitat tens d’anar a trobar-te amb altra gent, si a casa tens dispositius d’entreteniment? Ara bé: tot i l’avenç d’internet, la gent ha de cercar un equilibri. Aturar el mòbil per desconnectar i fer teatre, castells, ballet, cant...
Estem posant damunt dels adolescents el debat sobre l’addicció al telèfon mòbil, però els adults déu-n’hi-do... Els emprem tant o més! Jo he d’entrar a l’assaig dient a la gent “vinga, tanqueu mòbils” [riu]. Però també és cert que els mòbils serveixen per fer-nos recordatoris per WhatsApp. És una bona eina per d’altres coses, tan sols cal saber fer-la servir i no pas ser-ne esclaus.
[caption id="attachment_525000" align="aligncenter" width="700"]
Carles Llongueras / ALBERTO TALLÓN[/caption]
Amb la perspectiva que donen quatre dècades de recorregut... En què ha canviat l’univers de les corals? Ara fem 43 anys, com el Festival de Jazz, doncs vam sorgir el mateix any. I tot evoluciona. Algunes músiques sempre hi han estat i hi seran. Però a més a més, ara hi ha una major diversitat de corals. Abans tot era clàssic, mentre que ara tens contemporani, gospel, d’altres que adapten temes de rock i pop... S’ha enriquit. D’altra banda, cada cop hi ha un més cultura musical.
Som una societat que canta, o ens estem quedant callats? Abans es cantava més. A tot arreu: a la feina, a la sobretaula, en trobades d’amics... Ara potser es canta menys, sí. Però també és cert que el Tradicionàrius de Barcelona i el Cantut de Girona segueixen tirant fort. I a Terrassa han nascut el moviment de la glosa i s’ha recuperat la cantada de caramelles. Una mica es veu un ressorgiment, fet que demostra que hi ha gent per a tot.
Una coral és, de fet, tornar al sentiment de fer les coses en comunitat? Hi ha gent que estudia a casa i els resulta de gran ajuda. Però la clau és el treball conjunt. “Jo em sé la meva part, però ara m’han d’ajuntar amb la d’un altre”. Hi ha sopranos, contralts, tenors... Vaja, cal coordinar tres o quatre veus diferents, en un to en el qual tothom s’escolti bé i escolti bé els altres. Això que treballar en grup és bàsic! Un solista pot fer el que vulgui, mentre el piano li segueixi... Però a una coral, cal anar al mateix ritme, de forma conjuntada. I quan surt bé -que no sempre és fàcil- llavors et quedes molt satisfet. Però això és com els castells: Si vas a plaça, potser caus.
Què t’aporta el fet de cantar en una coral? La veu! Estàs emetent un so, amb el teu instrument natural. És una experiència vital, bàsica, enriquidora. I sí: a més a més, fas colla.
