Òscar Muñoz (
Terrassa, 1975) vessa humilitat i prefereix no parlar del que no té una opinió formada. També deixa intuir alguna por personal. Conversem amb motiu de la seva aparició a les pantalles del Canal 33 donant vida a l’escriptor Joan Perucho.
Com arribes a conèixer la seva figura? És de lectura a l’institut? Sincerament, no coneixia gaire la seva figura prèviament. No l’havia llegit. Però el director Toni Marín m’havia vist en alguna pel·lícula abans i es veu recordava que jo em semblava molt al Perucho. I buscava un actor per tenir una presència en el documental. Mentre va sortint gent que el va conèixer quan vivia a Gandesa i Banyoles, jo soc com una mena de fantasma que va apareixent pels llocs que havia freqüentat.
T’hi deus assemblar a Perucho... Però sense el teu bigoti! Que curiós resulta veure’t tan afaitat... Sí! Normalment, vaig amb barbeta, perquè es resulta més còmode. Però en fi, jo faig el que em demanen en els papers... I en aquest, calia anar afaitadet.
Aquests dies estàs assajant a Barcelona... Què tens entre mans? Doncs a finals de gener estrenem obra a La Villarroel, que es diu “Elling. Els personatges principals els fan el David Verdaguer i l’Albert Prat. I Albert Ribalta, Queralt Casasayas i jo mateix fem els altres.
Sense fer espòiler, ens pots avançar l’argument? Doncs tenim uns personatges amb certs problemes mentals, que es coneixen en un hospital psiquiàtric, compartint habitació. En la segona escena ja marxen a un centre tutelat, per veure si poden reprendre la seva vida. És aquí on faig el paper del treballador social que els acompanya. Bàsicament, és una història molt humana, de personatges que tenen problemes per relacionar-se. Que tenen pors, però algunes persones les saben gestionar millor i a d’altres els hi costa una mica més.
[caption id="attachment_525243" align="aligncenter" width="700"]
Caracteritzat de Perucho, al documental[/caption]
El fet d’empatitzar amb els perdedors? Normalment, quan són històries en les quals hi ha bona gent, li trobo un atractiu. És una història de gent de bona pasta, malgrat les pors que puguin tenir, que els fan actuar amb cert egoisme, malcarats o arrogants. Però en el fons, són resultats de les pors per a relacionar-se.
Se’t veu una entrada al 2024 optimista amb l’ésser humà. Sí. Perquè es pot apreciar la bondat inherent de la humanitat. I això m’agrada.
Aquesta tardor vas estar a Terrassa amb “Els ulls de l’etern germà”. Et sents reconegut, o si més no “acompanyat”, a casa teva? Últimament sí, estic content amb la línia que està agafant el CAET i la regidoria de Cultura, que crec ens ofereix l’oportunitat de venir a casa i exposar els nostres treballs. I crec que és una línia molt interessant. Totes les obres que he fet últimament, han vingut a Terrassa. I estic molt agraït que ens hi portin. També sé que aquesta temporada venen Alba Valldaura, Pau Gómez... I segur que més gent, que ara desconec, perquè he de reconèixer que no tinc tota la informació. M’agrada la línia que s’està agafant. Sovint passa i es diu en veu alta: “A casa no ens fan cas”. Doncs en aquest cas no és així.
Ens vanagloriem molt de ser ciutat “teatrera”. Però després el públic omple realment els teatres? Doncs mira, amb la funció al Teatre Alegria, em feia una mica de por: “A veure ara no ens vindrà a veure ningú!”. Perquè a més ja haviem estat dos mesos fent l’obra a la Biblioteca de Catalunya, així que els meus amics i familiars ja havien baixat a veure’m. Així que uns dies abans de fer la funció de Terrassa em demanava: “I ara qui vindrà, si ja l’ha vist tothom?”. I que va, tot ple. La gent de casa ens ve a veure. Déu-n’hi-do.
I en sentit més ample? Probablement, es podria fomentar que hi hagi més públic, als teatres. Jo mateix podria haver fet dues funcions, en comptes d’una. Però si n’hi ha una i està plena... Com el dia que volia anar a veure “Els Ocells”, de La Calòrica, al Principal...
[caption id="attachment_525244" align="aligncenter" width="467"]
L'actor terrassenc Òscar Muñoz / NEBRIDI ARÓZTEGUI[/caption]
Uff, va ser gros! Tot ple, joves cridant d’emoció al final de l’obra... Ostres, doncs de fet em vaig comprar l’entrada i quan me la vaig apuntar a l’agenda em vaig adonar: “Ostres, tinc bolo”. I no hi vaig poder anar... Però sé que estava tot ple.
Has impartit alguns tallers a grups amateurs, de forma esporàdica. Llavors: des de la teva perspectiva vital, com canvien els interessos dels actors que comencen en comparació als teus? Val a dir que l’interés de l’amateur és -més aviat- divertir-se. I quan estudies, doncs és tornar professional. Ara bé, pel que conec de gent jove, sí que van una mica més influenciats per la forma en la que es consumeix la interpretació, que és l’àmbit de les sèries i de Netflix. Aquests nanos joves van molt condicionts, mentre que quan jo estudiava, no existia. Nosaltres no volíem fer sèries... Volíem fer teatre! També és cert que ara les escoles estan una mica més encarades cap aquí.
Ara s’ha adaptat a la pantalla digital? Quan jo estudiava, com a molt, potser hi havia alguna assignatura d’interpretació davant la càmera. En canvi, ara hi ha escoltes de teatre molt reconegudes d’on surten actors i actrius molt joves ja encarats cap al llenguatge audiovisual i de les sèries. En canvi, en la meva generació ho hem hagut d’aprendre mentre ho fèiem.
No volia acabar sense dir-te que et vaig veure cap l’any 2014, amb el monòleg “La nit just abans dels boscos”. Penso en la vigència del text... En aquell moment, aquell text va encaixar molt. De fet, és un gran llibret! Era el moment dels indignats. I justament, aquell personatge és un gran indignat amb tot el sistema establert.
